Quan els mites pugen alt

Han passat quatre setmanes des de l'últim escrit en el bloc i sembla que el món ha canviat. Seguim sense el nou sistema de finançament, però el món ha canviat.

La veritat és que m'ha fet una mica d'angúnia aquesta passió desfermada que hi ha hagut, i encara dura, amb Barack Obama. És un pas important per a la història, un fet amb un fort valor simbòlic, i una mica d'aire després de vuit anys d'un president que no volia pràcticament ningú, llevat dels americans que, recordem-ho, el van votar dues vegades consecutives.

El fet és que Obama ha guanyat les eleccions i ha sabut transmetre un missatge esperençador. Considero que un polític ha de transmetre confiança i esperança als ciutadans. S'han de resoldre els problemes de la gent, però els líders, a més, han de donar aquesta imatge de serenitat per dir que les coses, malgrat ara no van bé, se solucionaran.

Això Obama ho ha transmès i ha guanyat. El problema segurament ha estat que aquesta esperança que difonia amb el seu estil ha arribat a fer creure a la gent que el món canviarà totalment, fent pujar encara més alt el mite de Barack Obama. Quan els mites pugen massa alt, la caiguda és més forta, o dit d'una altra manera, la decepció esdevé més profunda.

Estic content de la victòria d'Obama i penso realment que hi haurà moltes coses que canviaran. Però arribar a pensar que el president d'un país, per molta potència mundial que sigui, faci canviar el món, em sembla agosarat i arriscat.

Ara el president electe ens és simpàtic, a tothom li agrada, tothom s'hi sent còmode (inclòs l'expresident espanyol, Aznar, amic íntim de Bush, va utilitzar una versió espanyola-casposa dient "Yes, we can también"). Però un president d'un país, -i encara més dels Estats Units- no pot fer content i satisfer a tothom. Sino mireu a Zapatero, qui va representar un alè d'aire fresc després dels 8 anys de govern del PP, però que ara ja molta gent li ha vist el llautó i ningú se'l creu, arribant fins i tot a ridiculitzar qualsevol de les promeses que fa.