divendres, 13 de març del 2009

Manel


Tot no està perdut. L'altre dia un dels grups que semblava que, després de bastant anys, havien arribat a consolidar-se, els Whyskin's, anuncien la seva separació. Whyskin's és un grup el qual no havia fet mai gaire cas fins fa aproximadament un parell d'anys. Em semblava un grup que, dins el seu estil, molt pop, era digne de portar arreu del món la nostra música que es feia a casa nostra.

Era una mostra més de l'evolució de la corrent del rock en català. Un rock en català que havia començat amb les melodies i ritmes senzills però eficaços dels primers anys de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Lax'n'busto o Els Pets, entre altres.

Whyskin's pertanyia la segona generació del rock català; grups que han hagut de viure amb la llosa de l'èxit del pare. No obstant, els Whyskin's, igual que els Gossos, van saber sobreposar-se i persistir fins assolir un nivell altíssim en els seus dos darrers discs, Souvenirs i Reus, París, Londres.

Doncs això, un cop aquests grups van plegant, un pensa que la musica moderna en català s'acaba, que queda limitada a simples tendències minoritàries, de música alternativa i que es va arraconant cada vegada més. Però aquelles coses del destí, dos dies més tard de l'anunci de separació dels Whyskin's, per casualitat, vaig poder assistir a un concert a La Pedrera dels Manel. Un grup de Barcelona que fa mesos que la gent en parla i, realment, em van deixar fascinat. Cançons amb lletres senzilles a simple vista però carregades d'ironia, quotidianitat i humor, ritmes lents i ritmes ballables, un grup on cadascú dels seus membres et sorprèn tocant diferents instruments (alguns de realment originals) que van fer que la gent que omplia l'auditori de la casa Milà disfrutés de la seva música, dels seus versets i amb les seves cançons. Un grup com Manel apareix quan més un necessita la música del nostre país. Esperem més grups així!