En defensa de Gerard Quintana

Avui que tots els diaris van plens de bones notícies, deixeu-me que escrigui sobre un tema no tant rellevant però que feia dies que volia escriure. Un cop més, el cercle de la rutina et va atrapant, els dies van passant ràpids i aquells pensaments o reflexions van quedant al calaix. Sobre ETA, ja en parlarem...però crec que ens hem de congratular.

És a propòsit de tot l'enrenou que s'ha muntat entorn a Gerard Quintana i la llengua que es parla a casa seva. Crec que, per començar, en aquest país hi ha gent amb molt poques preocupacions com per perdre el temps en criticar aquest tipus de coses.

Segurament, un dels secrets de l'èxit del programa El Convidat és el fet d'entrar a fer el curiós a casa dels famosos, però el que, per a mi, és realment interessant és el fet d'aconseguir que el personatge, relaxat i sense el format del plató de l'entrevista, es presti a fer reflexions personals que aporten valor afegit al programa. Hi ha altra gent que s'agafa en detalls superficials que, en el fons, no són el propòsit del programa per carregar brutalment contra algú.

D'entrada, s'ha de dir que en Quintana (amb molts altres, però en Quintana dels primers), quan ningú cantava cançons rock en llengua catalana, ell ho va fer, contribuint enormement i de manera decisiva a la normalització lingüística que ara molts s'omplen la boca.

En aquest país, a vegades, sembla que volem buscar símbols i herois per tot arreu. Segurament és normal que succeeixi per la nostra pròpia naturalesa de nació sense Estat, però no podem exigir a la gent que sigui símbol de res quan, si analitzem les mateixes lletres de Sopa de Cabra, no es desprèn cap mena de reivindicació catalanista. Totalment respectable (només faltaria!!). El que dic és que mai en Quintana ha abanderat l'independentisme.

Per últim, si volem defensar Catalunya, els seus drets polítics, lingüístics, culturals, etc. no podem repudiar a la gent que no té aquesta "puresa" catalana a tots els porus de la seva pell. Això, com deia l'altre dia en Basté, és de país petit. Hem de sumar i no buscar la perfecció, coherència o el noi català de la cançó de la "Jennifer" que, per cert, és ridícul.

Catalunya és tolerant, integradora, terra de pas i capaç de conviure amb moltes llengües. Defensant la llengüa pròpia que és el català però sense demonitzar qui no l'usa per tot i amb tothom. En un món on cada vegada la tendència és el plurilingüisme, on es valora enormement el domini de llengües, la riquesa multilingüística no ens la podem carregar per patrons ancorats al passat.

Tal com va dir en Quintana durant el programa i abans que s'aixequés aquesta polèmica, "una persona 100% coherent, és una persona fanàtica". Menys fanatisme i puresa, i més sentit comú i unitat.

Pressió descafeinada

Els presidents de Catalunya, País Valencià i Múrcia i una sèrie d'alcaldes han anat a Brusel·les a fer pressió per defensar el corredor Mediterrani. La meva pregunuta és: la presència d'algun ministre  o del propi president del Govern espanyol, no hauria servit per donar encara més suport i consistència a la reivindicació d'aquesta infrastructura necessària i imprescindible pel país?

A vegades un tendeix a desconfiar, però la ignorància o indiferència per aquest tema (i tant d'altres) que han demostrat i demostren els diferents governs espanyols, fa que mica en mica es vagin trencant ponts.

Comença l'estiu

La calor d'aquests últims dies fa que les idees esdevinguin més banals i volàtils. Aquest període de l'any, ja estiuenc, la motivació i la resistència física poden arrivar a posar a prova l'ésser humà i la força de voluntat d'escriure i, sobretot, de reflexionar esdevé dèbil. Dèbil com els propis humans que, atrafegats durant l'any, enfeinats (els que tenim la fortuna d'estar-ne), en certa mesura esclaus d'una rutina necessària però pesada, amb l'arribada de l'estiu, un part important del cervell o del pensament es trasllada esporàdicament a altres llocs més frescos i relaxants, més tranquils i ventilats...

És quan s'acosta l'estiu quan, el que escriu, sent el pas del temps, la pèrduda d'estimats i la tendència cap a la maduresa o l'oxidació. L'ésser humà està fet de coses petites que fan disfrutar la vida. Una flor regalada en el context just, aquell rampell de bogeria inesperada i fugaç, aquell descobriment d'un carreró estret ple d'encants que ningú coneix, aquella cançó de fons que ens transporta a records de juventut, aquell bany d'aigua fresca, aquell silenci absolut trencat per un petó ... com deia en Serrat, son aquellas pequeñas cosas... doncs sí, petites coses que s'han de valorar, que entre tanta crisis, pessimisme i indignació, de tant en tant, cal regalar un somriure, ni que sigui per riure'ns de nosaltres mateixos.

Sobre la integració

Un dels temes que ha estat recorrent al llarg de la campanya electoral de les municipals catalanes, i també en posterioritat, ha estat el tema de la immigració. No és una qüestió residual però és una qüestió, si més no, delicada que alguns l'ha utilitzat d'una forma barroera, frívola, domagògica i poc responsable...i els hi ha anat bé. Eus aquí el problema!

Personalment, penso que el fenòmen de la immigració s'ha tractat durant anys d'una manera massa ingènua. La immigració s'ha de regular i controlar però respectant els drets humans i partint sempre de la base dels principis d'Estat democràtic que diem ser. Això no s'ha fet (ni quan governava l'esquerra ni tampoc la dreta), i no s'ha fet per motius molt diferents i complexes que se m'escapen. La realitat, però, és que en poquíssims anys, la població ha augmentat considerablement i ho ha fet principalment per la immigració. Això s'havia i s'ha d'assumir, s'ha d'integrar i, a vegades un veu que hem tingut poc temps per fer-ho. I aquí comença la gran qüestió, el gran repte: la integració.

Acusem de la falta d'integració a un col·lectiu, a un barri o a una religió, expulsant-nos qualsevol tipus de responsabilitat. La integració és un fenòmen recíproc; un s'ha de voler integrar i l'altre l'ha de voler acollir. És molt típica la figura d'aquella persona que proclama als quatre vents la llibertat religiosa, la democràcia, el respecte als drets humans, la tolerància, el respecte a la diversitat i a les minories, la solidaritat,... i, de fet, defensar aquests valors nobles és molt senzill, és facilíssim. Ara bé, defensar-los quan una associació de musulmans vol posar una mesquita prop de la casa o quan un grup de xinesos o paquistanesos obre una botiga que ens fa perdre part de la clientela, aleshores, defensar aquests valors ja és més complicat.

Hi ha un discurs demagògic, que està quallant a molta gent, que deixa al marge principis i valors que han costat molts anys d'aconseguir. Simplement els oblida, els arracona i els utilitza només quan els hi convé. Aquestes no són les regles del joc. S'ha de tenir una legislació sobre immigració clara, sense demagògies i assumint la realitat del país. Mentre, els ciutadans hem de fet un esforç (que segur que no és petit) per fer conèixer el país a tota la gent que ve, compartir la cultura, les costums, les llengües, ...i això no és bonisme. Només quan haguem fet aquest esforç podem criticar la falta d'integració.

Indignem-nos construint

Reprenc l'activitat d'escriure quatre ratlles al blog després d'un més intens on podria parlar de deu mil coses que han succeït en aquest país petit. Des del Barça, fins a les darreres eleccions del passat diumenge. No seré massa original si aquesta vegada parlo de la concentració anomenada "dels indignats" a diferents poblacions de l'Estat espanyol però sobretot a Madrid i Barcelona.

Aquesta concentració, que es va iniciar el passat 15 de maig (ja se sap que la primavera la sang altera), va coincidir amb la lectura que vaig fer del panflet de Hessel, Indigne-vouz. Sobre aquest llibret només diré que em va semblar una reflecció interessant però res de l'altre món. Sí, hi ha situacions que ens han de fer conmoure, movilitzar, indignar, reaccionar. Totalment d'acord. La indiferència és la pitjor actitud per un mateix. Per tant, reflexió interessant però, segons el meu punt de vista, res d'original o trencador.

No obstant això, sembla ser que molta gent (a rel d'aquest llibre o de les movilitzacions que es van produïr al nord d'Àfrica) han sortit al carrer per reclamar i fer saber als dirigents polítics, econòmics i socials el seu rebuig a una sèrie de coses. Sincerament, em sembla una mica imprecís i heterogeni però molt respectable i positiu que es faci arribar a qui correspon aquest vertader malestar. L'èxit de la concentració, ja són figues d'un altre paner.

En qualsevol cas, m'agrada que la gent s'indigni, reaccioni i es movilitzi. Ara bé, només tres"peròs": primer, no em sembla del tot coherent que aquestes movilitzacions estiguin inspirades amb les revolucions del nord d'Àfrica. En aquells països no hi ha democràcia ni llibertat d'expressió i aquí sí. Potser el sistema democràtic no és perfecte, potser les llistes haurien de ser obertes, totalment d'acord; però aquí no es reprimeix a ningú per la seva manera de pensar, cosa que a Líbia, Egipte o Siria, sí que passa. Segon, no dono cap mena de credibilitat a aquells que es manifesten en contra del sistema quan no hi han entrat mai. Respecto que no hi entrin però que no demanin drets pels treballadors si no han treballat mai, no diguis que les hipoteques o els lloguers són massa alts si ets un okupa. I tercer, comparteixo molts dels plantejaments que estan sorgint aquests dies a les places, però em fa por que es caigui en l'argument fàcil de posar de manifest el que no agrada, sense proposar constructivament solucions encaminades cap a un sistema que funcioni i geniri consens en una societat complexe i plural com la nostra. És complicat, sí, però podria ser un repte interessant. Indignem-nos, sí però construint!

La sanitat, no!

És evident que la situació econòmica de Catalunya és delicada, que l'herència financera i la gestió del Govern tripartit ha deixat molt que desitjar (per dir-ho políticament correcte) i ara, el nou Govern es veu en unes circumstàncies que no són gens fàcils, obligats a prendre mesures impopulars, a fer retallades dràstiques, contenció màxima i equilibris pressupostaris impossibles per arribar a final de mes. Ara bé, aquesta contenció, aquestes retallades, amb la sanitat, no són de rebut. Amb la salut dels ciutadans no s'hi juga. Reduir inversions en infrasestrucutres, en comunicació, en medi ambient, en l'adminsitració, en esports, en tot el que considerin. Però en sanitat, no. Segur que el President Mas i tot el seu Govern no volen prendre aquestes mesures i un Govern responsable ha de tenir el coratge polític per prendre-les. Això és de lloar. Crec recordar que era el conseller Recoder que, el dia de la seva presa de possessió del càrrec, deia que la política era fàcil de fer quan hi havia la caixa plena i el repte d'un bon polític era governar amb la caixa buida. Era allò de fer-ho més bé i amb menys recursos. Eus aquí el repte del bon polític. No sóc economista però em sona que d'això se'n diu eficiència.

Paral·lelament a això, ara podríem tornar a insistir que la situació econòmica de Catalunya no estaria tal i com està si es quedéssin aquí els 20.000 milions d'Euros anuals que no tornen. De moment, però, mentre reclamem un equilibri més just de les balances fiscals, s'han de gestionar unes arques que alguns han deixat malmeses, però amb la salut dels ciutadans, no retallem perquè la clau del benestar d'un país comença amb la sanitat.

Reflexions després de l'escapada a Oslo

Pocs dies abans de la terrible desgràcia del Japó -desgràcia que sembla ser que encara no està controlada del tot- vaig fer una escapada a Oslo. Sovint, els mediterranis defugim d'aquests països freds, a voltes grisos, nevats, llunyans...però a la vegada, des d'aquesta llunyania, ens omplim la boca de grans discursos sobre el seu sistema civilitzat, modern, exemplar. Definitivament, s'ha de conèixer. És una realitat que no és tant llunyana a la nostra però que, veritablement, estem a una gran distància.

Noruega no ha volgut entrar a la UE. Saben que no els convé, bàsicament per les quotes de pesca a les quals estarien sotmesos. És respectable i, si coneixes el nivell de vida d'aquest país, perfectament comprensible. Un país, una nació que té poc més de cent anys de vida com a Estat independent, que conviu (igual que els seus veins suecs i finalandesos) amb la neu i el gel pels carrers i carreteres, extensions enormes de territori i poc menys de 5 milions d'habitants.

Òpera d'Oslo

Oslo té els carrers nets, ordenats, edificis que, des del punt de vista estètic, poden tenir quelcom de discutible però que denoten certa modernitatm, pragmatisme i en alguns casos d'espectacularitat (l'Òpera, per exemple). I finalment, un sent una certa enveja quan un país no té portes ni barreres al metro perquè tothom paga o bé el client és qui marca el preu de la màquina quan pagues amb targeta de crèdit. Quan veus això, un torna a sentir aquell ideal de la socialdemocràcia civilitzada, justa, que combina l'igualtat amb la llibertat, on l'Estat està per garantir uns servies i no per regular fins a la marca dels pneumàtics, un sistema que costa tant en aquest mediterràni tant assolellat (ara que ha arribat la primavera) però tant tancat en les seves misèries.