Diumenge passat, vaig anar al quiosc a comprar el diari. D'entre les opcions que tots coneixem vaig optar per l'Avui. Enmig dels suplements enormes que ens adjunten, hi havia un enèsim col·leccionable. En aquest cas s'iniciava la col·lecció.
Es tractava d'uns CDs de la història del rock en català des del 1980 fins el 1994. Vaig tenir la sort que l'Avui, com a cd de llençament va optar per regalar el de l'any 1991. L'any del boom. En el CD hi eren tots: L'Empordà dels Sopa, el Boig per tu de Sau, Els senyors de les pedres de Sangtraït, Miami Beach dels Lax'n'Busto, S'ha acabat d'Els Pets...escoltant, però, les cançons, tall per tall, em van venir a la memòria cançons i grups que tenia absolutament oblidats com Tancat per defunció, Kitsch, Umpah-Pah, Terratrèmol, els inicis més remots dels Ja t'ho Diré...grups i cançons que encara ara podem cantar o, si més no, en el seu dia ens empapàvem d'aquelles melodies cantades amb la nostra llengua.
Possiblement el so d'aquests discs no era gran cosa, potser les melodies no eren excessivament originals ni innovatives, però aquests grups van posar banda sonora a, com a mínim dues generacions de catalans i catalanes que vàrem poder escoltar la música que ens agradava cantada en la nostra llengua.
En aquell 1991 jo només tenia 9 anys, però podríem dir que jo -i tants altres- ens hem fet grans amb aquests grups que, en el seu dia venien milers de discs, tenien clubs de fans i emplenaven estadis, plaçes i pabellons tranquil·lament.
Un dia, en una entrevista a en Pep Sala, li van preguntar que per què cantava en català. Ell va respondre: "Perquè algun dia ja no s'hagi de fer aquesta pregunta a ningú".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada