El cost de la "no independència"

Sovint, un que és defensor del projecte europeu, utilitzo un argument que em sembla irrefutable. No és un argument que hagi inventat jo ni és massa original ni excepcional. Però és útil. Quan es critica la UE -moltes vegades amb raó- i al mateix temps es posa en dubte l'existència mateixa de la UE, l'argument -crec jo- irrefutable és el del cost de la no Europa.

És evident que les institucions europees s'equivoquen en determinades decisions, és evident que en certes circumstàncies han obeït més a interessos d'uns quants en detriment d'altres...exactament igual que qualsevol govern de qualsevol Estat del món, sense que això impliqui posar en qüestió l'existència de l'Estat. Amb la UE hauria de pasar el mateix. Se la pot criticar, es pot impulsar un canvi, si es vol, radical però sense posar en qüestió l'existència del projecte comú europeu. I aquesta defensa del projecte europeu es pot basar en arguments històrics i polítics, en valors com la pau, la democràcia, la solidaritat, etc. però l'argument definitiu és que sense la UE estariem pitjor que amb ella. El cost de la no Europa és enorme.

Amb la independencia de Catalunya passa el mateix. Sovint es parla del cost de la independència, de boicots, de la inestabilitat, de la por dels empresaris i també de mentides jurídiques i tècniques per atemorir els ciutadans ("sortirem de la UE, de l'Euro i del sistema planetari") però no es diu res -o poc- del cost de la no independència. Del manteniment de l'statu quo.

El cost de la no independència implica restitriccions del déficit públic imposades pel Ministerio de Hacienda escanyant els pressupostos i arques públiques catalanes, implica recursos judicials permanents al Tribunal Costitucional -conformat per membres escollits pels dos grans partits espanyols- contra el model d'ensenyament, la política lingüística o lleis i normes vàries aprovades per àmplies majories del Parlament català, per exemple per combatre la pobresa energètica, crear un impost pels bancs o poder promoure Catalunya a l'exterior, entre tantes altres. La no independència de Catalunya implica no tenir veu a les institucions europees, posar en qüestió quan es vulgui l'autoritat dels mossos d'esquadra, implica la imposició de símbols i banderes a costa de sancions, implica restriccions a la llibertat d'expressió en camps de futbol.

El cost de la no independència també comporta tenir restringida qualsevol política pròpia en grans infraestructures estratègiques per afavorir l'economia del país com son el corredor mediterrani, l'aeroport del Prat, la zona Franca i el Port de Barcelona, entre altres. Implica querelles, denúncies i recursos judicials contra membres del govern català per deixar que els ciutadans s'expressin democràticament...i malauradament, no s'acaba aquí. La no independència implica seguir així.

Que la independència te costos? Sí, és clar. Ara, davant d'aquest panorama, seguir amb l'asfixia d'un Estat en contra dels interessos i la voluntat democrática de la gran majoria de catalans, la independència esdevé una necessitat.  

La finalitat i els mitjans

Acabo de llegir un llibre que m'ha semblat molt, molt interessant i necessari. No exempt de polémica per les seves opinions a vegades controvertides però basades amb una recerca histórica profunda. El llibre és El llarg procés, de Jordi Amat.

Bàsciament, el leitmotiv de l'obra és la utilització que s'ha fet de la història de Catalunya,  des de 1937 fina ara, per a justificar o defensar posicions polítiques concretes. L'argument és cru, punyent, a vegades desolador però, segons el meu punt de vista, necessari.  

A rel del contingut d'aquest llibre, m'ha cridat l'atenció avui de l'existència, ja des del 2004, de l'anomenada "Universitat Progresista d'Estiu de Catalunya". Aquesta Universitat, que va ser impulsada per personatges significats com Carles Martí, Dolors Camats, Jaume Collboni, Jordi Miralles, Raimon Obiols o Vicenç Navarro, té com a objectiu "contribuir a desenvolupar una cultura progressista i catalanista que ajudi a recuperar la història de Catalunya i permeti entendre les diferents realitats per a millorar-les." Es dóna la casualitat que es va crear tot just l'any després de la conformació del primer Tripartit a la Generalitat i a ningú se li escapa que podria haver aparegut com a contraposició de la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent.

A propòsit d'això, i inspirat en la lectura del llibre que he citat, em venen al cap dues reflexions. La primera, de com l'esquerra s'apodera de termes com progrés. Crear una entitat, per part de reconeguts militants de l'esquerra catalana (sobretot partit socialista i l'esquerra alternativa) amb el qualificatiu de "progresista" és un fet al que ja estem acostumats però no per això ens ha de fer perdre la prespectiva. El progrés d'un país no pot ser exclusivitat d'una sola corrent política o ideològica. Tothom vol el progrés, el que canvia és la manera que cadascú pretén aconseguir-lo. La diferencia rau en això i no en la progressia. No obstant les forces d'esquerra s'apoderen del terme i, tot i que el nom no fa la cosa, a nivel de difusió, ja ho han explotat. La dreta fa el mateix amb el terme "ordre".

La segona reflexió, manllevant algunes idees expressades en el llibre de Jordi Amat, és com es pot pretendre un rigor històric quan la premissa és una posició política determinada? Si la idea és fer contraposició a tendències exposades en altres fòrums, es pot aceptar, però no des del rigor de la història i la objectivitat. Què prima en aquests casos? Quina és la finalitat i quins són els mitjans? El rigor històric o la ideología. Crec que el segon atès que, ja en el nom mateix, en dóna la pista evident.

No és nou. S'ha fet sempre. El llibre ens assenyala episodis concrets des de Cambó fins a Carod-Rovira, passant per Pujol, Vicenç Vives, Josep Benet, Solé Tura o Maragall, entre altres. A Espanya també ha passat i probablement a tots els països és un fet comú. Ara bé, no deixa de cridar l'atenció l'ús que es pot fer de determinades publicacions, esdeveniments, entitats o personalitats que, coberts amb el llençol de l'objectivitat i el rigor històric, intel·lectual o cultural, a sota porten una clara intencionalitat política. Legítima, però política.

El procés s'encalla? Reflexions postelectorals

A propòsit dels resultats electorals d'ahir, voldria fer una sèrie de reflexions generals sobretot tenint en compte el resultat a la ciutat de Barcelona atès que, per primer cop un servidor votava a la Capital.

 

En primer lloc, en relació a les lectures interessades per tots costats sobre el que significa el canvi de color polític a l'Ajuntament de Barcelona en el procés d'independència. Cal tenir en compte una obvietat però que s'ha de posar de manifest. Barcelona, com a capital de Catalunya, és molt important però Catalunya és més que Barcelona. Per tant, l'anàlisi, sigui quin sigui, s'ha de fer (també) des d'una visió global del país i, en aquest sentit, les forces clarament independentistes sumen un 45% dels vots. En aquest sentit doncs,  i tenint en compte el context, els resultats globals no han estat dolents. Només cal veure els colors del mapa de Catalunya.

 

Tornant a Barcelona, en les últimes hores he pogut apreciar una tendència que ja va apuntar algú en un article fa unes setmanes, que és el sobiranisme esdevingui antipàtic. La beligerancia amb què es tracta Ada Colau és perillosa. És òbvi que el seu discurs és ambigú des del punt de vista nacional, però el que s'ha d'intentar, des del sobiranisme, és seduir-los. Estaríem d'acord en què es tracta d'un moviment obert a deixar-nos expressar a les urnes, que molts dels seus simpatitzants, votants i dirigents s'han manifestat clarament sobiranistes i estan a favor del procés. Doncs, amb actituds agressives i apocalíptiques no ens els guanyarem i tinguem en compte que la independència es guanya, també, a Nou Barris, Cornellà i L'Hospitalet on els resultats sobiranistes han estat dolents. Cal recordar, un cop més, que el catalanisme polític ha estat i és inclusiu i integrador. És fonamental.

 

Tercera reflexió. Sense entrar tampoc en guerres internes entre republicans i convergents (algun descalificatiu contra Junqueras he llegit a les xarxes socials provinents de sectors independentistes que, sincerament, no aporten res). Torno a obrir l'idea de la llista unitària. Replantegem-ho. L'èxit de Barcelona en Comú i Ada Colau no és una suma de sigles. És un moviment que ha aconseguit sumar suficientment com per aconseguir l'alcaldia de Barcelona. El sobiranisme pot ser el mateix. CiU i ERC ja no sumen i la unitat d'acció multiplica, il·lusiona a la gent i la mobilitza. 

 

Imaginem que es convoquen les eleccions plebiscitàries i  hi concorre Barcelona en Comú. Quina lectura tindrà els seus resultats? Els computem com a independentistes o unionistes? Complicat. Caurem -segur- en el gran perill de les plebiscitàries: que cadascú faci lectures diferents. I ja no dic internacionalment. A dintre mateix ja serà una olla de grills. I será una pena perquè, com he dit, estic convençut que a Barcelona en Comú hi ha una majoria sobiranista (recordem que la mateixa Colau va fer declaracions publiques que el 9N havia votat Sí-Sí).

 

Dit això, i per acabar, la situació de Barcelona és complicada. De governabilitat inestable i, a priori, amb un nou govern sense massa flexibilitat per buscar l'entesa i el pacte. Veurem. Potser ens sorprenen. Només espero que Barcelona segueixi essent la capital del Mediterrani, motor econòmic i referent mundial per acollir empreses, en innovació i en modernitat. Això, ara per ara, no crec que ho aporti la llista més votada a la capital del país però la democràcia és això. Haurem de treballar.

Potser és que no ens ho mereixem

La temporada passada, el Barça hagués pogut guanyar la Lliga. Només depenia d'ell i "només" havia de guanyar a l'Atlètic de Madrid al Camp Nou. Si ho feia, es proclamava campió. Qualsevol altre resultat donava el títol als matalassers. La història tots la sabem. En aquell partit el Barça no va pasar de l'empat a zero i la Lliga se la va emportar l'equip de Simeone. El comentari generalitzat era que, "si no erem capaços de guanyar a l'Atlètic a casa, és que no ens mereixem guanyar la Lliga".

 

Una mica és el que està passant amb el procés. Si fem un anàlisi fred i cru de la situació actual, la conclusió és, si més no, desoladora. Els partits fan aigües per tot arreu, disputes constants per esgarrapar vots de qui sap on, lideratges superposats (i, segons el meu humil parer, en alguns casos sobrevalorats), la federació de CiU amb un enorme interrogant planejant sobre les seves sigles; l'aprofitament d'alguns per treure rèdit polític de l'escàndol de la família Pujol, la incógnita d'Unió entre la fidelitat al procés i l'alternativa d'anar per lliure amb Construïm que, encara, ningú sap ben bé què és.

 

ERC ha frenat espectatives. Es pensaven que Alfred Bosch podria arribar a l'alcaldia de la ciutat aprofitant l'embrazida del partit fins que ara se n'han adonat que Ada Colau (que recordem que no li interessava en absolut entrar en política!) ja es veu la primera alcaldessa de la ciutat. ICV ja s'ha desmarcat oficialment del procés lamentant la baixa d'un dels dirigents més brillants com és Raül Romeva, el PSC encara està buscant què vol, qui és i on va, la CUP  que, recordem-ho, perdrà les seves grans marques de presentació (Fernández i Arrufat) sempre es mou en el terreny d'haver de marcar perfil i, finalment, l'ANC proposant que, per si no hi hagués prou diversitat, es presenta a les eleccions si els partits no es posen d'acord.

 

En moments crucials, quan hem d'estar més units, anar més d'acord, ens n'adonem que la barca està plena de forats. Els catalans no les sabem fer bé aquestes coses. Un exemple: mentre l'Estat español no té cap mena de rubor a utilizar pels seus objectius polítics una institució com el Tribunal Constitucional o el Consell d'Estat i no té cap rubor de fer-los reunir d'urgència per frenar qualsevol intent de Catalunya per preguntar als seus ciutadans, el Govern de la Generalitat, amb majoria absoluta del Parlament, aprova unes estructures d'Estat i el nostre "Consell d'Estat", el Consell de Garanties Estatutàries, ens ho tomba! Ens passem d'ingenus i transparents.

 

No ho fem bé. Com tampoc fem bé en tenir la necessitat d'anar repetint en veu alta haver de mantenir la flama del sobiranisme encesa.  La gent no ha de votar amb l'estómac. Si som demòcrates i ens ho creiem, la gent ha de votar informada, conscient i lliure. Si tenim la necessitat de mantenir la flama és que la nostra reivindicació és débil. Si és forta (i jo crec que és forta perquè de motius no ens en falten) les coses s'han de fer bé. No ràpid. Bé.

 

S'han d'aprovar les estructures d'Estat havent pactat prèviament amb el Consell de garanties que no t'ho tumbi; s'ha de pactar un missatge comú (que inclouen declaracions publiques) entre els representants dels partits; s'ha de renunciar a treure rèdit partidista de res en detriment d'un altre partit sobiranista; s'ha de renunciar a part dels teus ideals, de forma provisional i de forma excepcional, prioritzant la unitat i l'objectiu del dret a l'autodeterminació o, si es vol, la independència. En definitiva, s'han de fer sacrificis, concessions, treves, silencis. 

 

El problema de tot plegat és que, tal com està el pati, ningú està per la qüestió. Bé, sí. Només el President Mas que sembla l'únic sensat en aquesta història però que no li están posant fácil. Potser és que, si no som capaços de fer tot això ara, és que al cap i a la fi, no ens mereixem la independència.

Hi estem disposats?

Pels que hem estat sobiranistes des de sempre, aquests moments que estem vivint, certament històrics, ens poden provocar una certa ingenuïtat. Ens podem deixar portar per la il·lusió, els somnis. És com quan ets adolescent i veus aquella noia al pati de l’institut que no coneixes però t’agrada. I cada dia la veus, de lluny, i penses que tu series l’home més feliç del món si poguessis sortir amb ella. Al cap del temps, aquella noia, com per art de màgia, se t’acosta i et diu “hola”. Intercanvies quatre paraules amb ella i aleshores et penses que t’hi casaràs i que ja esta tot fet. Després, al cap d’unes setmanes, busques el lloc i moment idonis per fer-li un petó i, pam! Ella només volia que fóssiu amics.

Tota aquesta història, típica i que segur que no ha passat a ningú però que tothom té un amic que sí li ha passat, és el que ens pot succeir als que somiem, des de fa temps, en l’assoliment de la plena sobirania del nostre país.

És veritat que el moment és il·lusionant. Que mai hi hem estat tant a prop. El coratge i determinació del President Mas és admirable i omple d’orgull a la major part del poble. El 9 de novembre passat, ens vàrem agradar i molt. També els últims 11 de setembre. Allò que va escriure Vicent Andrés Estallés i cantar Obrim Pas de “no podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu” es fa real i ressona pels carrers i places d’arreu de Catalunya. Tot això és importantíssim. Crucial. Ara bé, el poble català s’ha caracteritzat per la rauxa i també pel seny. El seny és tocar de peus a terra, ser pràctics i realistes. I és aquest contrapunt en el que vull fer referència. No pas per posar aigua al vi ni per restar il·lusió a ningú. Simplement ser conscients que l’empresa que es pretén portar a terme no és menor i les conseqüències i el camí per arribar-hi són durs.

Haig de mostrar els meus dubtes sobre una declaració unilateral d’independència. Entenc que sigui, ara per ara i davant la intransigència del govern espanyol, l’única sortida viable per donar resposta als anhels del sobiranisme. És així. Ara bé, la pregunta que em faig és si tota la massa de gent que dóna suport al govern i president o, si més no, a l’idea del sobiranisme o independentisme, està preparada i disposada a sacrificar-se per la causa. Què vull dir amb això?

Estarem disposats a què, un cop declarada la independència, patir retards en els cobraments de les pensions (no dic que es deixin de cobrar, simplement retards); estem preparats socialment per si l’Estat espanyol deixa de pagar els seus funcionaris ubicats a Catalunya? Estem disposats a què la Generalitat deixi de rebre, de cop, cap transferència de diners de l’Estat? Estem disposats a patir deficiències a xarxes elèctriques, de comunicacions o altres serveis? Estem disposats a deixar de percebre, durant un temps, les subvencions europees a l’agricultura?

No vull ser catastròfic. Parteixo de la base que l’Estat espanyol és un Estat cafre, i que davant una declaració unilateral intentaran crear uns perjudicis als ciutadans de Catalunya que, potser, alguns d’ells reconsiderin l’idea de l’Estat propi i pensin que dintre d’Espanya vivíem millor. Això ho faran i, per tant, hem d’estar molt preparats per això i intentar que els ciutadans seguim vivint amb normalitat perquè, si no és així, el suport popular que ara impulsa el President, es podria girar en contra.

Una premissa ha de ser clara: l’èxit del procés dependrà que els serveis públics que rebem els ciutadans no es vegin afectats cap dia.

Un altre aspecte és el del reconeixement internacional. No seré categòric dient que una DUI no serà reconeguda per ningú. Cal tenir en compte que seria una DUI sorgida d’unes eleccions democràtiques i legals i, per tant, m’inclino a pensar que, tot i no ser la millor fórmula, la UE adoptaria una posició raonable i pràctica al respecte. Després, evidentment, caldria fer una tasca colossal amb tota la resta d’Estats de l’ONU de forma individual per tal que ens reconeguin. I desenganyem-nos: perquè ens reconeguin caldran oferir contrapartides. Les tenim?

Estem disposats a cedir bases militars a Estats Units (com la que tenen a Roses), influència a xinesos en el Port de Barcelona?; a no reconèixer ni col·laborar amb Palestina perquè ens reconegui Israel o al contrari?; a no mostrar cap tipus de solidaritat amb el kurdinastan, Sàhara o Tibet? Tinguem clar, doncs, que determinats discursos no els podem fer, al menys fins que no siguem un Estat plenament reconegut i tinguem clar que el reconeixement no és mai automàtic. Mai. El reconeixement d’un estat, per molt cívic, democràtic o simpàtic que sigui, no és gratis.

Per tant, il·lusionem-nos i somniem. Albirem la llibertat, aixequem-nos i guanyem-nos-la. Ens ho mereixem i ho hem d’intentar. Que la prudència no ens faci traïdors ... però que la pressa no ens faci entrebancar. Toquem de peus a terra i no abandonem, encara, l’astúcia que va fer que el 9N sortíssim a votar. Queda camí i feina per fer. Intentem, tots plegats estar a l’alçada. La determinació, la unitat, la generositat i la intel·ligència, en aquests moments, és fonamental.

Nous líders per una nova Europa?

La UE ha escollit el seu president i el responsable d'afers exteriors. El primer serà l'actual primer ministre polonés Tusk i la segona, l'actual ministre d'afers exteriors italiana Mogherini.

 

Quan es va aprobar el el Tractat de Lisboa -tractat que havia de  donar un fort impuls a la UE, creant una veritable unió política- un dels elements potents que s'hi va incloure era precisament la creació d'aquestes dues figures: un president estable i un ministre d'afers exteriors.

 

Un dels problemes que varen venir després, que ja s'han anat apuntant en reiterades ocasions en aquest blog, és el perfil baix de qui ha desenvolupat aquests rols. El belga Van Rompuy i la británica Alshton no han estat a l'alçada dels reptes europeus i internacionals. Possiblement no ha estat responsabilitat exclusivament seva -els governs dels Estats molt sovint no deixen marge de maniobra- però el cas és que, una vegada finalitzat el seu mandat, un no té la percepció que la UE tingui una política exterior unificada ni un lideratge presidencial creible i potent.

 

La situació i el repte de l'acció exterior europea és majúscul. La crisi a Ucrania, les relacions amb Rússia, el conflicte a orient mitjà, a Siria, Iraq, les fronteres europees, la immigració. Els conflictes internacionals, malauradament, són constants i molt agitats...i això, Europa, n'ha de donar una resposta, ha de jugar-hi un paper sòlit, ferm i consistent. Un paper seriós i creible com a agent internacional. I per fer-ho ara hi haurà Federica Mogherini.

 

Forma part del nucli de confiança política de Renzi. Jove però no exactament nova en política. No obstant, s'ha criticat el seu nomenament per la seva inexperiencia. De fet, sempre ha portat a terme tasques de partit, des de Democratici di Sinistra fins ara amb el PD de Renzi. Tasques de govern, només sis mesos escassos. Rols o funcions diplomàtiques, cap. Això és dolent? No ho sé.

 

És evident que un rostre jove i renovador, amb energia i idees noves van bé a Europa (no només a Europa; a casa nostra comença a ser imprescindible i urgent). Renzi ha sabut, a Itàlia, dotar-se d'un equip d'aquestes característiques, però sense massa experiència. Els resultats, de moment, no arriben -tot i la popularitat del premier italià- però veurem.

 

El fet que Mogherini no sigui de carrera diplomática però sigui d'una generació Erasmus, que parli perfectament francés i anglès, que -potser- tingui una visió més idealista i política del que són les relacions diplomàtiques, pot introduir sentit comú i apropament als ciutadans d'allò tant complex, fred i, a voltes, brut de la diplomàcia internacional, basada en equilibris, poders i contrapoders.

 

De fet, la mostra d'aquests equilibris i intercanvis de cromos, ha estat la propia elecció de Tusk i Mogherini: un conservador i una socialista; un opositor frontal a Rússia amb una considerada filorussa, un representant de la nova Europa i una de la vella Europa...tot equilibrat i pactat.

 

L'elecció de Mogherini és degut a què el seu partit va obtenir uns grans resultantsa  les últimes eleccions europees i, en certa mesura, escollir-la era una manera de recompensar a Renzi com a líder europeu. A canvi de què? Qui sap, i aquest debat està a Itàlia. Realment serà útil a Itàlia l'elecció de Mogherini o s'ha de llegir simplement com un èxit personal d'una fidel a Renzi?

 

De moment, encetem aquesta nova fase amb allò de la presumpció de bondat que deia el Conseller Vila. No preanunciem les decepcions i desenganys que això, tard o d'hora sempre poden apareixer. Ara, desitjar-los bona feina i més Europa.

 

 

Unionisme a la corda fluixa

Després dels resultats de les eleccions europees, varis líders polítics n'han sortit tocats. Sobretot en el si de la família socialista. Rubalcaba i Navarro, ja han dimitit.

 

Centrats en Catalunya, però, la dimissió de Navarro presenta un escenari interessant. Navarro va alinear -potser involuntàriament- al PSC a l'unionisme a Catalunya. Va fiar la seva sort a la de Rubalcaba i el PSOE, inclús renunciant a part del seu programa electoral. L'estratègia dels socialistes catalans, segons sembla, era fer de crossa del PSOE de tal manera que, si el PSOE arribava a la Moncloa, això implicaria un bon resultat i influència dels socialistes a Catalunya. Els fets no han anar ben bé per aquí. El motius i causes, diversos.

 

El fet és que resulta curiós com els líders representants dels partits unionistes a Catalunya estan a la corda fluixa. Navarro ja ha saltat. Sánchez Camacho, omnipresent, resisteix però a sobre la taula té una recusació del Parlament de Catalunya per incompareixença en una comissió d'investigació, un escàndol d'espionatge tapat a base de pactes de confidencialitat milionaris i uns resultats electorals a la baixa.

 

Queda doncs, com a valuart i gran esperança de l'unionisme l'Albert Rivera de Ciutadans. Curiós veure que un representant mediàtic de l'ultradreta com Jiménez Losantos li dóna suport incondicional. Ciutadans es presentava com a partit decidit a trencar l'status quo a Catalunya però ara es troba que, quan parla d'Espanya, està perfectament alineat amb el manteniment del mateix. Constitució, monarquia, unitat, autonomia, tot igual. Curiosa contradicció. El dilema està servit pels unionistes. Els antics votants del PP no els convençerà mesures socialdemòcrates del partit de Rivera i antics votans del PSOE, el paper que han fet Ciutadans donant un xec en blanc a favor de la monarquia.

 

Això és bo pel procés del dret a decidir? A simple vista podría semblar que sí però, sincerament, jo crec que no del tot. Si volem votar el 9 de novembre, la participació ha de ser alta. Ha de votar tothom per tal que el resultat sigui legítim i clar i aquestes escàndols, dimissions i contradiccions de l'unionisme, desmovilitza electorat no independentista el qual també ha de votar.

 

A l'expectativa del camí que emprendrà a partir d'ara el PSC, el resultat del procés pot canviar radicalment. Si s'afegeix al pacte per fer la consulta el 9-N i el seu electorat va a votar (encara que sigui per optar per la via federal), això será imparable.