7 de Juny 2009

El proper 7 de juny se celebraran les eleccions al parlament europeu. Sóc conscient que, per diferents raons, aquestes eleccions no apassionen a la majoria de ciutadans d'aquest país però no per aquest motiu deixen de ser importantíssimes i clau.

En altres ocasions, des d'aquest blog, ja he fet una defensa afèrrima sobre la idea i el projecte europeu. Òbviament hi ha moltíssims aspectes que es poden i s'han de millorar i són criticables, però això no és incompatible en què la pròpia idea de la Unió Europea s'hagi de preservar i s'hagi de treballar per tal que sigui forta, consistent i útil per als seus ciutadans.

L'últim eurobaròmetre diu que es preveu una participació a les eleccions al Parlament europeu d'aproximadament un 35% i, en el cas d'Espanya encara baixava més la participació fins a un 27%. Ho hem d'evitar.

En part, si l'idea de l'UE no ha quallat dins la societat ha estat per molts factors però els principals responsables han estat i són els propis governs dels Estats membres els quals no es prenen seriosament les institucions europees, precisament perquè hi ha aquesta abstenció brutal quan es tracta d'escullir els representants a Europa. La millor manera per tal que els propis Estats s'impliquin a Europa i es facin polítiques comunitàries més serioses és que la participació dels ciutadans sigui molt alta. Aquesta és la millor arma i instrument per a demostrar que Europa ens importa, per deixar constància, tant aquí com allà, que el nostre país s'implica en el projecte europeu.

El fet de tenir una circumscripció única no ens ajuda del tot i, per tant comporta encara un sobreesforç per tal de poder obtenir representació des de Catalunya, però això és un altre tema que ara ens portaria una explicació més llarga.

Per tant, el dia 7 de juny és importantíssim que la gent vagi a votar a les eleccions al Parlament Europeu. La particpació ha de ser la més alta possible per tal que la legitimitat d'aquest parlament sigui més reforçada, un parlament amb cada vegada més poder de decisió i que, finalment, els governs europeus s'impliquin més seriosament al projecte europeu que en el seu dia van dissenyar Monnet, Schuman i Adenauer i van continuar Miterrand, Kohl i Delors.

Fer obrir els ulls

Hi ha moments en els quals necessites que et facin obrir els ulls i t'ensenyin la realitat, com aquella famosa escena de Matrix en la qual has d'escullir la pastilla vermella o la blava. Aquesta va ser la sensació que vaig tenir després del sopar-col·loqui organitzat per l'Àgora d'Inicitives Catalanes, que va comptar amb la presència de la Patrícia Gabancho.

Fets com el finançament, transferències de competències, duplicitat de funcionaris estatals, la gestió de l'aeroport del Prat, les pressions que reben certs sectors socialistes catalans i la renúncia directa a la defensa dels drets de Catalunya, les polítiques lingüístiques de certs mitjans de comunicació, les campanyes anticatalanes que circulen arreu de l'Estat espanyol, la mediocritat acadèmica de certs polítics amb importants responsabilitats....això és la realitat i els catalans ho hem de saber.

Patricia Gabancho, qui ha publicat nombroses obres relacionades amb la cultura catalana i els drets dels catalans, és de llenguatge directe i clar, diu veritats sense embuts i això s'agraeix. Ës un dels personatges que el país necessita.

Després de la xerrada amb l'escriptora, un té unes ganes irrefrenables de cridar als quatre vents certs fets que posen en evidència el tracte de menypreu que pateix Catalunya des de fa bastants anys.

Recomano absolutament l'últim llibre de l'autora, Crònica de la independència, on després del pesismisme en el qual es podia caure després de llegir el cru anàlisi sobre el futur de la llengua i la cultura catalanes, aquesta vegada descriu com seria l'any 2037 un Estat català, independent. Un cop llegit el llibre, el sentiment és positiu, optimista i, encara que molts no s'ho puguin pensar, també és realista. De fet, és curiós el fet que el llibre s'hagi classificat a les llibreries com a obra de no ficció.
Malgrat els temps actuals, de confusió, d'anestèsia, convé ressituar les idees i fer recuperar la il·lusió per tal d'imaginar un futur esperançador com el que descriu Gabancho en el seu llibre, perquè un se n'adona que, tot plegat, res és impossible. Només ens ho hem de proposar.

De què anava la manifestació?

Aquesta ha estat una setmana estranya. Si més no, agitada. Manifestacions, violència, reivindicacions, vagues, estudiants tancats, estudiants desallotjats, estudiants estomacats, periodistes igualment estomacats,... Afortunadament, en el nostre país, no estem massa acostumats a viure aquestes actuacions policials. Veient-ho per televisió, la veritat és que impressionen i fa recordar aquelles imatges, amb color una mica cremat, de principis dels 70, quan "els grisos" perseguien a ciutadans que es manifestaven per la llibertat i la democràcia. crec que a la mateixa Plaça Universitat.

Ara les raons i el context no tenen res a veure i seria una error comparar-ho, però no recordo haver vist, des que tinc us de raó, una càrrega policial a Barcelona com la del dimecres passat.

Independentment d'això, hi ha un fet que no acabo d'entendre i, sincerament, em va incomodar. Què hi feien les estelades a la manifestació? Si no vaig errat, la reivindicació dels estudiants es basava en la oposició al pla de Bolonya que no té res a veure amb la defensa de la sobirania i la nació catalanes. Sovint tendim a barrejar les coses i, amb certes actutuds, el que es fa és desprestigiar símbols que representen una col·lectivitat que en aquest cas no és, precisament, la de l'oposició al pla Bolonya.

Sóc conscient que allò realment important dels fets de les manifestacions de dimecres no és la presència desubicada de senyeres i estalades, sinó que els fets greus i sobre els que cal investigar i reflaxionar tots plegats és la violència d'uns i altres. Sempre seré un defensor de les reivindicacions de causes nobles, segurament amb estil divers del que han fet els estudiants, però prefereixo això que l'absoluta passivitat i idiferència d'altres. Dic això amb el convenciment que, tot i amb els seus defectes, el pla Bolonya no és una mala idea. Conec més d'una i dos i tres persones de la meva promoció de la universitat que varen anar d'Erasmus i van haver d'allargar un any més de carrera perquè no els hi convalidaven l'any d'estudis a l'estranger. No hi ha cap pla, cap sistema perfecte, tots tenen els seus avantatges i els seus inconvenients i s'ha de debatre per tal de valorar si val la pena o no. A cops de porra o amb tancades universitàries no s'arriva enlloc. Es volia parlar de l'educació universitària i s'ha acabat parlant sobre la proporcionalitat de la violència de la policia. Així doncs, potser hi ha hagut varies coses que han fallat, tant d'un costat com de l'altre.

Manel

Tot no està perdut. L'altre dia un dels grups que semblava que, després de bastant anys, havien arribat a consolidar-se, els Whyskin's, anuncien la seva separació. Whyskin's és un grup el qual no havia fet mai gaire cas fins fa aproximadament un parell d'anys. Em semblava un grup que, dins el seu estil, molt pop, era digne de portar arreu del món la nostra música que es feia a casa nostra.

Era una mostra més de l'evolució de la corrent del rock en català. Un rock en català que havia començat amb les melodies i ritmes senzills però eficaços dels primers anys de Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau, Lax'n'busto o Els Pets, entre altres.

Whyskin's pertanyia la segona generació del rock català; grups que han hagut de viure amb la llosa de l'èxit del pare. No obstant, els Whyskin's, igual que els Gossos, van saber sobreposar-se i persistir fins assolir un nivell altíssim en els seus dos darrers discs, Souvenirs i Reus, París, Londres.

Doncs això, un cop aquests grups van plegant, un pensa que la musica moderna en català s'acaba, que queda limitada a simples tendències minoritàries, de música alternativa i que es va arraconant cada vegada més. Però aquelles coses del destí, dos dies més tard de l'anunci de separació dels Whyskin's, per casualitat, vaig poder assistir a un concert a La Pedrera dels Manel. Un grup de Barcelona que fa mesos que la gent en parla i, realment, em van deixar fascinat. Cançons amb lletres senzilles a simple vista però carregades d'ironia, quotidianitat i humor, ritmes lents i ritmes ballables, un grup on cadascú dels seus membres et sorprèn tocant diferents instruments (alguns de realment originals) que van fer que la gent que omplia l'auditori de la casa Milà disfrutés de la seva música, dels seus versets i amb les seves cançons. Un grup com Manel apareix quan més un necessita la música del nostre país. Esperem més grups així!

Galícia i Euskadi

Després de conèixer els resultats de les eleccions gallegues i basques celebrades ahir, m'agradaria fer unes reflexions en veu alta.

Pel que fa a Galícia, queda patent que el poder del PP en aquesta terra és abassegador. Possiblement, l'espurna d'il·lusió que va comprotar el canvi de govern ara fa 4 anys s'ha vist totalment esborrada per la ineficàcia i la mediocritat dels seus líders, amb cotxes de luxe, despatxos reformats que costaven un despropòsit i un augment de les conselleries només justificat pel fet que hi havia més partits per a repartir el pastís. Ho dic des de fora, sense viure la realitat gallega però coneixent comentaris de gallacs que s'han confirmat un cop vistos els resultats electorals. Llàstima. Torna la majoria absoluta, les mans lliures per fer i desfer però potser PSEO i BNG no han sabut estar a l'altura.

Al País Basc la situació encara és més complexe (al País Basc tot és més complexe). En primer lloc cal reafirmar que Ibarretxe, de nou, ha guanyat les eleccions. Ara sembla que allò important no és ser el guanyador de les eleccions, sinó que allò del que parla la gent és si es tenen prou suports per formar govern. No trobo just que els titulars dels diaris facin referència a la oportunitat del canvi i no facin referència a la victòria del PNB.

Dit això, la situació encara es complica més quan 100.000 vots es deixen sense representació ni veu democràtica. Tots sabem que és un tema complicat però em dóna la sensació que certs partits ha tirat pel boc gros. Aquest matí sentia a la ràdio que si aquests 100.000 vots haguessin estat vàlids, el PSOE i el PP no sumerien, precisament els partits que els han ilegalitzat.

En tot cas, qui sap com evolucionaran les coses, però un govern basc amb PSOE, PP i l'UPD de Rosa Díez, no crec que representi precisament, com diuen els polítics, "la voluntat de la societat basca".

Cal reaccionar

L'altre dia vaig poder assitir a l'obre "L'inspector" que s'està representant en el Teatre Nacional de Catalunya. De tant en tant m'agrada anar a veure alguna obra al TNC. És un teatre que van inaugurar quan jo devia tenir uns 15 anys i recordo la primera representació que vaig anar a veure-hi: La Gavina de Txèkhov. Trobo el programa i veig el repertori conformat per actors de la talla de Pere Arquillué, Anna Maria Barbany, Joan Borràs, Núria Espert, Josep Maria Flotats, Ariadna Gil, Ramon Madaula, i Josep Maria Pou. quin repertori!!

El fet de tenir un teatre nacional català, sempre ho he trobat un motiu d'orgull per el país. Potser és una tonteria per a molts, però a mi m'agrada tenir el nostre teatre nacional, la nostra ràdio nacional, la nostra televisió nacional, himne, bandera i diada, malgrat el que diguin certs magistrats.

Doncs bé, "L'inspector", obra de Gógol escrita en la primera meitat del segle XIX, malauradament és vigent en els nostres dies.

En primer lloc, cal situar-nos en el context d'un comèdia. Si ens ho mirem amb ulls seriosos i sense sentit de l'humor, el que succeeix a l'obra no fa ni gota de gràcia. Ara bé, amb l'exegeració mostrada pels actors -Lluís Soler com a protagonista borda el paper d'alcalde del poble- aconsegueix arrencar els somriure dels espectadors constantment.

No explicaré l'obra, però no desvetllo res si dic que aquesta comèdia tracta de la corrupció, de mantenir-se al poder sigui quin sigui el preu. Em sembla que em sona d'alguna cosa això. Gógol ho va denunciar fa més de 150 anys i el tzar li va fer abandonar Rússia.

Ara, hi ha corrupció en el poder, es denuncia als mitjans i a tribunals (que, sigui dit de passada, a vegades lamentablement es confonen i es barregen), ningú dimiteix i tothom ho sap. Ara bé, el fet que se sàpiga i que surti a la llum és bo, democràtic i senyal de transparència, però això sol no serveix per a res. Per tal que el país demostri la seva maduresa democràtica cal la reacció de la gent i de la societat.

No ens desanimem

A vegades un sent la necessitat de deixar-se portar per la corrent i afegir-se a aquell grup de persones, la majoria sensates, que un cop acaben de llegir el diari o escolten la ràdio o veuen el telenotícies, acaben dient "ja s'ho faran! Tots son una colla de ximples!". A voltes un sent la necessitat d'acabar dient això, però vull fer un últim esforç per resistir-me a caure en aquesta temptació.

Sempre he estat un gran defensor de la política, la política com a mitjà de servir als interessos comuns de ciutat, de país, de nació, d'estat o de continent. Crec que potser ja ho he escrit en algun altre post. En qualsevol cas, els ciutadans necessitem la política per tal que hi hagi un cert ordre i que les coses funcionin.

De totes maneres, aquest servei noble, lloable i imprescindible per als ciutadans, a vegades es veu embrutit amb els escàndols de corrupció de representants del poble, maniobres d'espoinatge pròpies de novela policíaca dins un partit amb l'únic objectiu de trepitjar al rival per tenir més poder, imatges poc democràtiques com les activitats lúdiques conjuntes entre el ministre de justícia amb el jutge que inistrueix la causa contra militants del partit de l'oposició, etc. Ja n'hi ha prou!

Parlant amb termes informàtics, s'hauria de fer un "reset", reiniciem, tornem a començar i recuperem una cosa que en política sembla que s'ha perdut: els valors.

El valor de la democràcia, consistent en allò de la separació de poders en què el parlament escollit pels ciutadans es limita a fer lleis, el govern aplica aquestes lleis i les fa complir i els jutges les interpreten amb independència. Ara sembla que tot es barreja i ningú fa el que li pertoca: el parlament s'ha convertit en mítings dels polítics amb aplaudiments i escridessades incloses, el govern no compleix ni fa complir una norma com l'estatut de Catalunya i els jutges fan interpretacions polítiques que no els hi correspon.

No ens desanimem. Tot no està perdut. Simplement hem de recuperar la il·lusió i l'esperança que el país sigui una mica millor.