Coses que valen la pena

És complicat descriure un concert on, ja d'entrada, tot impressiona, un concert on tothom hi entra amb aquells nervis i il·lusió d'adolescent. És complicat ,però un sent la necessitat de deixar constància de l'experiència viscuda.

Dissabte, 19 de juliol vaig ser al Camp nou al concert del Boss. Més de 70.000 persones (sí, potser massa) però que, des d'aquells que tocaven l'escenari fins els de la tercera graderia, van vibrar, ballar i saltar durant gairebé tres hores de concert. Té molt de mèrit poder arribar a tanta gent a la vegada en un espai tant gros com el Camp nou. En Bruce en sap, és un gat vell a l'hora de fer aquests macro concerts i es nota i s'agraeix.

L'escenari, enorme però sobri, en un costat la senyera, a l'altre, la bandera d'Estats Units. Quatre "Hola Barcelona", quatre "Com esteu??!!" i va començar l'espectacle amb No Surrender.

Springsteen amb 59 anys no va parar de córrer amunt i avall, de tocar al públic, va regalar una harmònica a un noi de les primeres files, la seva fender volava, Clarance Clemons, el saxofonista de la E Street Band contribuia a l'espectacle igual que tota la banda sense excepció. Uns músics impressionants, amb una carrera sobre les espatlles que val la pena pagar els preus alts de les entrades per veure'ls en acció.

Un gran concert per un gran músic. Per molts anys Bruce i gràcies!

En Bassas se'n va

Imagino que certs àmbits socialistes (m'agradaria pensar que no tots) deuen estar orgullosos, contents i exultants després d'haver aconseguit arrencar la crosta que els hi feia tanta nosa. En Bassas plegarà havent fet un gran servei al país i a la professió de periodista. Sempre rigurós, amb sentit de l'humor, proper. En Bassas té una idea clara del que ha de ser Catalunya Ràdio: la Ràdio Nacional de Catalunya. I el trobarem a faltar, segur.

En Bassas se'n va com un senyor i excel·lent professional com és, però jo, que m'ho miro des de fora, ja em permetreu fer un petit cop de puny sobre la taula davant un fet denunciable, sectari i injust, digne del caciquisme més ranci.

Temps enrera vaig escriure en aquest mateix blog un article que es titulava "TV3, la seva", doncs ara els tentacles han arribat a la ràdio sense cap dissimulació. Ja feia mesos que l'aparell dels socialistes catalans, capitenejats en aquest cas pel Sr. Joan Ferran, van expressar sense cap mena de vergonya ni pudor que, a TV3 i a Catalunya Ràdio s'havia d'arrencar la "crosta nacionalista". Doncs bé, enhorabona senyors, ja ho han aconseguit. El que passa és que a part d'arrencar aquesta crosta, ens han fet perdre a tots els catalans a un dels millors professionals d'aquest país. Però això, és clar, no els importa. Als sectaris només es mouen pels seus propis interessos i, sincerament, vist com van les coses, els interessos del PSC no són els de Catalunya sinó que més aviat miren (cada vegada més descaradament) cap al Carrer Ferraz de Madrid i així no podem tenir projecte de país i Catalunya no pot anar bé.

"Decapitar" a un periodista d'un mitjà públic (o posar-ne un afí al teu color polític) és un operació equiparable al tant criticat Berlusconi amb l'única diferència que ell ho fa amb canals de televisió de la seva propietat i en canvi ells ho fan a mitjans públics, de tots. Catalunya, que és un país petit, amb les particularitats i limitacions que tots coneixem, no es pot permetre el luxe de prescindir de professionals de la talla de l'Antoni Bassas.

Ara només ens queda l'únic reducte de sentiment de país d'en Basté a RAC 1, un altre professional de cap a peus, format precisament en els matins d'en Bassas. Jordi Basté que, dit sigui de passada, ja van apartar -en aquests cas, de les nits- de Catalunya Ràdio amb l'arribada del primer tripartit. O sigui que aquestes maniobres no són una novetat per els Ferran i companyia.

I per acabar, només donar les gràcies a l'Antoni Bassas per acompanyar-nos durant les primeres hores de cada dia durant 14 anys, gràcies per la seva professionalitat, els seus tertulians i col·laboradors. Gràcies per creure que la ràdio pública catalana és i ha de ser la ràdio nacional de Catalunya, malgrat els hi pesi a alguns.

El "no " d'Irlanda

Una mala notícia per Europa. El no d'Irlanda en el referèndum sobre el Tractat de Lisboa reobre la crisi a la Unió europea i sembla que això és un malson que mai acaba.

Han sortit posicions diferents entre els líders europeus sobre com reaccionar davant aquesta situació però, més enllà de tot això, és evident que la idea i el missatge europeu passen per un mal moment i, potser, s'haurà de començar a pensar que algunes coses s'han fet malament, ja sigui des de Brusel·les, o bé per certs governs europeus que han tractat els afers comunitaris de forma residual i, en alguns casos, menytenint-los.

La UE no és un negoci. No és una empresa on cada Estat hi posa diners i després n'hagi d'obtenir uns beneficis. La UE és un projecte que al darrera té una idea política per mantenir una europa unida en el context mundial. Aquest migdia he vist eurodiputats irlandesos amb pancartes inmenses al Parlament europeu (per cert, que mai he estat partidari que els diputats ensenyin pancartes dins un parlament democràtic, quan poden defensar-ho amb la paraula i lliurement!!) reclamant que s'havia de respectar el "no" irlandès. Hi estic plenament d'acord. Una institució democràtica ha de respectar les decisions preses pels ciutadans de forma democràtica. Ara bé, el que no s'hi val és beneficiar-se durant 30 anys dels fons de cohesió europeus, pagats per França, Alemanys, Itàlia, etc... per passar d'un país molt pobre com era Irlanda en aquella època, a un país que actualment té la renda per càpita més alta de tota la Unió, i després dir que no al projecte europeu perquè poster ara hauran de començar a contribuir a ajudar països de l'Est que encara necessiten uns anys per anivellar-se a la resta d'Europa en infrastructures, econòmicament, etc.

La UE ha de començar a creue's, ella mateixa però també els governs dels Estats (que per molt que diguin, no s'ho creuen) que és un projecte polític -no només econòmic-, fet de majories i minories i que no es pot quedar aturat de cap de les maneres. Europa ha d'avançar cap a una unió política o no serà. Respectem el no d'Irlanda, sí. Un cop els Estats hagin finalitzat el porcés de ratificació el Tractat de Lisboa, fem racompte. Irlanda respectarà el "sí" de la resta d'Europa?

Ara plou!

Dit sigui d'entrada el meu màxim respecte per les associacions i entitats ecologistes que vetllen per la preservació del territori sovint malmès per certes actuacions irresponsables d'alguns. No obstant, arrel dels últims esdeveniments pel tema de la sequera protagonitzats per uns i altres, em porten a fer una reflexió.

Sembla que finalment decideixen no fer la canonada, és a dir, el trasvassament. Perfecte. Es veu que ha plogut bastant aquests últims dies i que l'estat d'emergència ha desaparegut. Millor. I l'any que ve què? Els embassaments, després d'aquestes pluges, de mitjana, encara estan un o dos punts per sota del que estaven avui fa un any. Per tant, és perfectament probable que l'any que ve ens tornem a trobar amb la mateixa situació. Un Govern ha d'actuar amb previsió, no posant i treient pedaços segons com bufa el vent (en aquest cas, segons si plou o no).

Els de les plataformes estaran molt contents, imagino. El travassament no es farà. Certs consellers han perdut la seva credibilitat, el govern espanyol deia un dia una cosa i l'altre dia una altra de diferent respecte a la posició del conseller català, ja en el propi Govern de la Generalitat hi havia opinions, matisos i contradiccions per donar i per vendre. Finalment, però, es va decidir actuar i arribar a una solució. S'aprova el Decret, s'adjudiquen les obres, es comneçen a expropiar terrenys. I ara, tot aquest sidral per res. I l'any que ve, tornem-hi. Bé, l'any que ve tindrem dues dessaladores que potser evitaran fer un trasvassament, però contaminaran i ja hi tornarem a ser.

Tinc la lleugera sensació que això és un cercle viciós al qual els governants no haurien d'entrar mai i, els nostres, malauradament, hi han entrat de ple. Per estalviar-se unes manifestacions, estan posposant un problema que tornarà a plantejar-se tard o d'hora i, per tant, això és un mal govern que fa un flac favor al país.

PD. Avui al ple del Parlament, el conseller de medi ambient (qüestionat, contradit, rectificat, matisat, ...) ha dit que no dimitirà ni serà destituït. Això em sona a aquell episodi de la Ministra Maleni del "antes partía que doblá".

De la cultura, el país i el Barça

Ara feia dies que no escivia al blog. Ja se sap. La feina apreta i amb ella també les ganes de descansar, deixar el temps per l'oci, la lectura i la relaxació. En aquestes dues setmanes, a part de la meva activitat professional normal, he pogut participar al dia internacional dels museus on vaig passejar pel museu Picasso, la Fundació Miró i al Caixafòrum. Interessant iniciativa que no hauria de ser excepcional si tenim en compte que, per exemple, a Londres, la National Gallery és tot l'any gratuita.

Però bé, a part d'aquesta jornada cultural, durant aquests dies ha plogut. Ha plogut tant que avui he llegit al diari que, fins i tot, a certes zones del sud del país, hi ha hagut inundacions. Ara el dilema és saber si finalment fem la interconexió-temporal-desmuntable-provisonal de l'Ebre (que ja tothom sap que és un tresvassament) o bé ho deixem córrer i, si l'any que ve no plou, ja en tornarem a parlar. Les circumstàncies han canviat, però el desgavell en el govern i dins les mateixes formacions dels partits que el conformen, segueix igual.

Amb això, a dins del PP s'esbatussen i a dins d'ERC si fa no fa. En el cas d'ERC però, haurien de mirar tots plegats que els catalanistes i independentistes no se'n cansin de tant de sarau, no fos cas que deixin de creure-s'ho. A Catalunya no li convé que els partits catalanistes es debilitin.

A Can Barça sembla ser que la moció de censura tira endavant. Qui ho havia d'haver dit fa poc més d'un any quan tot rutllava com mai! El que no és seriós és que després d'un any d'haver guanyat unes eleccions, es presenti una moció de censura totalment oportunista, aprofitant el "soci emprenyat" que surt del camp perquè firmés. No m'han agradat moltes coses que ha fet Laporta (d'altres crec que els ha fet molt bé, com per exemple, la catalanitat del Barça, la seva internacionalització i el fet d'acabar amb la violència al Camp Nou) però el fracàs d'una temporada no crec que justifiqui aquesta moció. Com deia Fermí Puig en un article a La Vanguardia, vigilem que no sigui el cas que, volent fer un gol, ens el fem a pròpia porta.

Dia d'Europa

Avui és dia 9 de maig. Per a molts pot ser un dia intrascendent, normal, sense res d'especial. Però avui, com qui no vol la cosa, ha passat completament inadvertit el fet que és el Dia d'Europa. El 9 de maig de 1950, el Ministre d'afers exteriors francès Robert Schuman llegia la Declaració que posava els pilars per a la construcció del que entenem actualment com Unió Europea.

És significatiu que, un any més, la diada europea hagi passat inadvertida per la immensa majoria dels ciutadans. És normal. Els mitjans de comunicació, els que ho divulguen, en fan una minúscula referència anecdòtica, i els partits polítics es limiten a posar més banderetes europees de l'habitual.

Però jo, que sóc català i encara sóc dels que les diades nacionals (i en aquest cas europea) les entenc com diades reivindicatives, em toca fer una petita reflexió del que encara li falta a Europa.

Avui s'ha enunciat que properament se sotmetrà a ratificació per les Corts Generals el Tractat de Lisboa per part de l'Estat Espanyol. S'ha deixat enrere el referèndum que feia participar als ciutadans en una decisió rellevant com és l'aprovació d'un nou marc legal que ha de regir les relacions entre els estats membres i la Unió. Què hi farem. A Europa encara manen els qui manen.

No obstant, això no ens ha de desanimar i no per aquest fet els ciutadans ens hem de quedar al marge dels afers comunitaris. La UE té molta feina per fer. Sembla que Croàcia i Sèrbia, -països que van ser actors d'una guerra sagnant- seran els dos pròxims estats a ingressar a la UE. Ells veuen en Europa la seguretat, la pau i l'estabilitat que des de casa nostra tenim assumits però que a vegades no és tant òbvi com ens pensem. Schuman, juntament amb el Canceller alemany Adenauer, avui fa 58 anys van començar a enterrar l'Europa de les guerres, per edificar l'Europa de la solidaritat, la tolerància i la prosperitat. Queda camí per recórrer. S'ha de perfeccionar el sistema, modernitzar les institucions, pero per tal que això es pugui fer bé, s'hauria d'implicar als europeus, fer-los còmplices del projecte d'una Europa que avui fa 58 anys Monnet, Schuman i Adenauer van començar a somiar.

Per Santa Creu, a Figueres!

Des de petit, a casa meva, he sentit una frase que deien i segueixen dient els meus pares, que és: "per Santa Creu,a Figueres!". Doncs això. Per Santa Creu a Figueres. La festa major del meu poble on la gent surt al carrer, passeja, es troben conciutadans que no veus durant tot l'any perquè treballen fora (que és el meu cas), tot voltejant els carrers engalanats amb les banderes de la fulla de figuera i les quatre barres, amb les parades de la fira de l'artesaia, la fira del dibuix i la pintura...Són dies de celebració.

Malauradament, però, la situació del país en general no convida a l'optimisme. Sembla que, ara més que mai, i un cop passades les eleccions, des del govern central se'ns estan tornant a rifar, ja sigui des del punt de vista econòmic, com en la crisi de l'aigua que, per cert, la coherència i la seritat de certs partits brilla per la seva absència.

Però no tot és negatiu. Aquesta setmana passada el Tribual de l'Arbitratge reconeixia la federació catalana de bowling, de tal manera que aquesta podrà competir internacionalment. Ha hi la possibilitat real que aquesta sentència de l'alt tribunal senti jurisprudència aplicable en altres esports i federacions i finalment s'estigui obrint el camí cap al ple reconeixement de les federacions esportives catalanes. És una manera de demostrar, en primer lloc com la feina discreta, seriosa i eficient de certes persones i entitats, dóna els seus fruits i, en segon lloc, que si nosaltres no ens ho creiem, si nosaltres no hi treballem, ningú més ens ho donarà, ans al contrari, miraran de fer-nos constantment la traveta.

Així doncs, les coses no van segurament com haurien d'anar però ens hem d'aferrar a l'optimisme i a l'esperança que tot no està perdut.

Potser sí que avui estic més optimista que de costum...segurament és perquè són les festes de Figueres.