Article publicat al Setmanari Empordà el 2/10/2012
En ple debat sobre l’Estat propi de
Catalunya, han sorgit qüestions completament pertinents i encertades sobre el
reconeixement internacional d’un futur Estat català. Dic encertades perquè,
lògicament, una hipotètica independència no té sentit en el món global actual
si no implica una major connexió i interrelació amb altres països.
Catalunya ha estat i és,
històricament, un país marcadament europeu i europeista. Bona mostra d’això és
el lema que encapçalava la manifestació del passat 11 de setembre: Catalunya,
nou Estat d’Europa.
El debat està servit: la UE
reconeixerà una Catalunya independent? Catalunya quedaria fora de la comunitat
en el cas de secessió? La qüestió no és menor i les respostes no poden ser
clares ni diàfanes. Ningú, a hores d’ara, no ens pot garantir ni assegurar quin
serà el procés de reconeixement i què serà rellevant a l’hora d’acceptar un
Estat català. Aquesta incertesa es deu a què, després de més de cinquanta anys
de construcció europea, amb diversos Tractats que han fet evolucionar
l’ordenament jurídic i polític europeu, la qüestió de la secessió de part d’un
Estat membre, no està previst. Però no només això. Tampoc hi ha jurisprudència
del Tribunal de Justícia de Luxemburg sobre la matèria ni s’ha donat el cas
que, a la pràctica, ens hagi establert un full de ruta.
Se citen casos per intentar
dotar-nos d’arguments jurídics i polítics, com és el cas de Montenegro o
Kosovo. Tot i que hem d’estar amatents a aquests processos, atès que ens poden
donar algunes pistes, crec que no serien els exemples més equiparables al cas
de Catalunya. Són territoris molt castigats per guerres recents i intervencions
governamentals de l’ONU que els fan, afortunadament, distants de la realitat
catalana. El punt de partida és completament diferent i, en qualsevol cas, la
mirada l’hauríem de posar més aviat en el procés que està seguint Escòcia.
Però, què es preveu en el Tractat de
Lisboa exactament? El que es reconeix en el Tractat són, per una banda, els
principis de democràcia i de llibertat. Són els dos principis, -entre d’altres-
en els que es basa la UE i considerats com a fonamentals en el seu procés de
construcció i integració. Per tant, qualsevol procés que s’endegui des de
Catalunya, ha de ser escrupolosament respectuós amb aquests dos principis.
Procés transparent, pacífic, democràtic i amb llibertat.
L’altre qüestió rellevant és saber
quin és el procés d’acceptació d’un Estat membre a la UE. En aquest cas, sí que
es regula en el Tractat europeu, tot i que, val a dir, no preveu que aquest
Estat candidat hagi subscrit, aplicat i executat totes i cadascuna de les
normes, directives i tractats europeus que s’han aprovat des de 1986, any en
què l’Estat Espanyol va entrar a la UE.
Segurament, una Catalunya
independent quedaria momentàniament fora de la UE i el seu procés d’integració
com a nou Estat requeriria una negociació entre Europa i Catalunya. En aquesta
negociació la UE li preguntaria a Catalunya si accepta i ratifica tot el cos
normatiu comunitari. Òbviament Catalunya ho acceptaria, atès que ja està
incorporat en el seu ordenament jurídic. La negociació duraria poc. Aleshores
quin és el problema? El principal problema és la voluntat política.
Per acceptar un nou Estat membre,
l’últim escull que s’ha de superar és l’aprovació, per unanimitat, de l’ingrés
com a membre del nou Estat. El pes de la diplomàcia espanyola recauria sobre
països que podrien ser reticents a reconèixer nous Estats (d’això Kosovo n’és
un exemple) i és possible que aquesta sigui la dificultat més gran per tal que
Catalunya no pugui ser membre de la UE de manera immediata.
Davant d’això, dues respostes: Una)
no està clar si Espanya també hauria de seguir el mateix procediment que
Catalunya per ingressar a la UE, atès que també seria un nou Estat. Dues) tal i
com sosté l’eurodiputat Ramon Tremosa i l’economista Miquel Puig, les 4.000
multinacionals establertes a Catalunya i amb lobbies potents a Brussel·les,
molt probablement no els interessa una Catalunya fora de la UE i de l’Euro i és
plausible pensar que contribuirien a què aquest reconeixement internacional
s’aprovi de la manera més ràpida possible. Al cap i a la fi, seria acceptar una
voluntat expressada democràticament per tot un poble que se sap lliure i
plenament europeu.
