Déu meu, quina pregunta!

La senyora Ashton, Vicepresidenta de la Comissió europea i alta representant d'afers exteriors de la UE, avui s'ha sorprès quan li han preguntat sobre el dret a decidir de Catalunya. "Déu meu, quines preguntes!" per seguir dient que no volia parlar dels catalans.

 

Personalment, el fet que no en vulgui parlar, em provoca pena. Que la meva alta representant dels afers exteriors i vicepresidenta de la comissió europea no vulgui parlar del meu país, em sap greu però puc arribar a entendre que no ho faci. La diplomàcia internacional al màxim nivell implica anar amb peus de plom i ser extremadament prudent, més tenint en compte que just al costat hi havia el Ministre del Gobierno de España, Margallo.

 

El que no pot ser és que se sorprengui quan li fan aquests tipus de preguntes. No sé quin tipus de qüestions s'esperava la Sra. Ashotn que li fessin en una conferència a Madrid. En qualsevol cas, estarem d'acord que la pregunta no era del tot descabellada.

 

Una persona que hauria de representar la UE arreu del món, amb el pes que el Tractat de Lisboa va voler donar-li, hauria de ser conscient de la realitat que es viu a una part no poc important de la UE com és Catalunya. I ho sap perfectament. Ho sabia Cameron que, el dia abans, va suggerir a Rajoy deixar expressar democràticament els pobles.

 

Fets com els d'avui no afavoreixen el projecte europeu. Ara no ho dic per Catalunya ni pel seu dret a decidir. Ho dic pel trist paper que estan jugant algun dels seus màxims representants. Sense criteri, ni lideratge, ni carisma. És cert que els lideratges, per si sols, no ho són tot (inclús poden ser perillosos en determinades circumstàncies) però cal més iniciativa política de la UE i per fer-ho podríen començar a posar-hi al capdavant personatges amb prestigi i capacos de contestar un tema d'actualitat que els afecta directament.

Una de clavagueres

Pot semblar una notícia menor. Aquests dies ha tingut una certa notorietat però tot fa pensar que passarà sense massa pena ni glòria i s'esvairà en el temps. Em refereixo a l'amenaça de deportació al Marroc del membre de la Fundació Nous Catalans vinculat a CDC, Noureddine Ziani.

 

El CNI i el Ministeri d'Interior espanyol saben el que fan. Fent el símil futbolístic, és una falteta al mig del camp que talla un contratac. Una acció -una més- clarament encaminada a dinamitar el procés. El discurs de la por, una altra vegada. Amb aquest enrenou tots els col·lectius d'immigrants favorables al procés cap a l'estat propi i a l'exercici del dret a decidir, s'ho pensaran dues vegades. Apareixen els fantasmes de les deportacions injustificades, expulsions i discriminacions. La por. Clavagueres.

 

No és en va. El catalanisme és un moviement obert i transversal i Catalunya ha estat -i és- una terra d'acollida. Catalunya no es pot plantejar ni el present ni el futur sense la gent que, venint de fora, l'ha fet gran i motor de l'Estat espanyol durant anys. La integració de gent com el Sr. Ziani o altres que fomenten la participació i l'associacionisme en el país on viuen i que se'l senten ja com a seu, no agrada a Espanya. No agrada perquè no poden fer-los el discurs dels avantpassats extremenys o andalusos. No valen els discursos de les pensions. En molts casos són gent que no tenen res a perdre, ni pensions ni atur, perquè ja no els n'hi queda o perquè, potser, no han cotitzat mai. L'única arma que té l'Estat és amenaçar-los amb l'expulsió al seu país d'origen.

 

Tot indica que no hi ha arguments per expulsar el Sr. Ziani (a qui no conec en absolut). És possible, doncs, que acabi en res. Que no l'expulsin finalment, la notícia de la qual no sortirà als mitjans i d'aquí 15 dies ningú se'n recordi. Ara, dins els col·lectius d'immigrants extracomunitaris el debat hi és i hi serà. També inquietud entre els que un dia van anar a un míting proper a les idees del catalanisme o haguessin votat a les consultes populars del seu poble.

 

Caldrà doncs explicar-los bé si volen seguir en un país d'acollida que els discrimina per raó de pensament, com l'Estat espanyol, o bé volen que somiem plegats en un futur sense prejudicis, lliure i més pròsper. Una vegada més, la feina és nostra de convèrce'ls. El Ministeri, amb un simple paperet del CNI, sembra dubtes, nerviosisme i inquietud entre els immigrants extracomunitaris residents a Catalunya. Nosaltres, sense aquestes armes, haurem de seguir explicant, difonent i il·lusionant que tot això és imparable i que nosaltres no fem les coses així.

Cosí fa l'Italia...

Ja tenim nou Parlament i Senat italià. Les eleccions han confirmat allò que es respirava en l'ambient aquests darrers dies. Berlusconi i Grillo han donat la sorpresa i el PD de Bersani ha guanyat a l'últim minut, demanant que l'arbitre xiulés el final. I en Monti? Bé, en Monti ha rebut un càstig duríssim però ha estat molt més útil del que pot semblar a simple vista.

 

La situació greu d'Itàlia és que, quan més necessitava estabilitat, s'ha obert un escenari el ple d'incerteses. Les dues cambres -que tenen la mateixa importància- sense majories i sense coalicions clares. Si la política parlamentària italiana ja és per naturalesa complicada, amb aquesta composició, esdevé amb data de caducitat, al menys, aparentment.

 

Veurem com evolucionen les converses aquests dies. Si es planteja seriosament la constitució d'un govern format pels dos grans partits (PD i PdL), quin paper juga el Movimento 5 Stelle de Grillo, com reaccionen líders que representen un contrapoder dins les seves coalicions com Vendola o Renzi dins el PD o la Lega Nord dins el PdL. Si el PD intenta la geometria variable (molt variable, potser massa!). Gran incertesa i joc d'equilibris.

 

Tal i com feia notar l'Enric Juliana avui a La Vanguardia, cal fer un breu reconeixement a Monti:

Què passa a Itàlia?

El projecte de la Unió europea, al menys des d’una perspectiva teòrica, té com a objectiu crear un espai comú entre els Estats i pobles que en formen part. Això ha tingut històricament i, segurament, ara més que mai, una sèrie de connotacions econòmiques clares però també polítiques.

Per aquest motiu, hauríem d’estar amatents al que està succeint a Estats europeus perquè, de ben segur ens pot afectar d’una manera o una altra.

Torno d’estar uns dies a Itàlia on el proper 24 i 25 de febrer s’hi convoquen eleccions al Parlament. La realitat és que s’està decidint molt més que això: s’està decidint la composició del Parlament, el president del Consell de ministres. Però és que, a més, serà el nou Parlament que, una vegada constituït, haurà d’escollir el nou President de la República italiana. Gairebé res.

Després d’un any amb un govern tècnic liderat per Mario Monti, l’escenari està més obert que mai. Si bé Monti ha representat a la comunitat europea i internacional la serenor

EXPLICAR-NOS A FORA

El procés d'internacionalitzar la qüestió catalana, és una tasca complicada i feixuga. No és senzill buscar la comprensió d'altres territoris quan un no té una xarxa diplomàtica establerta, quan un no compta amb representans a les institucions europees i internacionals, quan l'Estat espanyol contraprograma qualsevol acte de Catalunya a l'estranger, etc.

 

És complicat sí, però és necessari i imprescindible. Si volem esdevenir una Estat, cal comptar amb el suport internacional, cal negociar discretament l'entrada a la UE amb la major brevetat temporal, cal estar presents a diferents punts estratègics del món com Estats Units, Rússia, Xina, Índia o Brasil. Cal fer això amb pocs recursos, amb totes les dificultats econòmiques existenrs i amb manca d'estructures d'Estat.

 

El que es parla poc és del contingut de la nostra presència internacional. Què hem d'explicar al món? Qui som? Quin idioma tenim? quina és la nostra història? Sí, segurament tot això seria un capitol prèvi que pot facilitar el coneixement i la posterior comprensió de "per què" els catalans volem emprendre aquest camí. Òbviament, que el procés sigui democràtic, -qüestió essencial- també ajudarà a guanyar complicitats. Ara bé, el que realment interessarà a la institucions europees

Més transparència

Llegeixo al diari que ha sortit publicat l'informe anual que analitza el nivell de corrupció mundial, elaborat per la ONG alemanya Transparència Internacional. Els mitjans assenyalen que l'Estat espanyol es troba en el lloc 30, cosa que a mi, personalment, no em diu res. El món és molt gran i molt divers i estar en el lloc 30, el 15 o el 180 és relatiu.

 

Més enllà dels titulars de premsa i analitzant el contingut de l'informe, ens centrarem a Europa. Entenent Europa com a continent, més enllà de l'estricte Unió Europea. En el rànquing europeu, l'Estat espanyol es troba a la posició 14. Què vol dir això? Doncs vol dir que els 14 paísos que la precedeixien, és a dir, que hi ha un índex de corrupció més baix (o un nivell de transparència més alt, segons com es vulgui) són Dinamarca, Finlàndia, Suïssa, Suècia, Noruega, Holanda, Luxemburg, Alemania, Bèlgica, Regne Unit, França. Irlanda i Austria.

 

Espanya està als nivells d'Estònia, per exemple. O a nivell mundial, de Botsawa. Bé, això si es vol és anecdòtic. La meva reflexió vol anar més enllà.

25 N: ni tant, ni tant poc

A l'espera de l'ansiós pacte entre CiU i ERC que ens ha de portar cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació, m'agradaria fer uns breus apunts sobre els resultats electorals del passat 25 de novembre i de la situació general en la qual ens trobem.

 

En primer lloc, seria bo que ningú es deixi portar per l'eufòria i que, tots plegats, al marge del discurs partidista, institucional o de propaganda, siguem conscients de la realitat i llegim correctament i honesta -al menys en clau interna- el que ha passat en aquestes eleccions.

La devallada de CiU debilita el procés. Es va apostar pel lideratge del President Mas i quan s'aposta tot a una carta, es corre un risc important. Crec, modestament, que la campanya de CiU va ser equivocada però, al marge d'això, el fet és que el President que liderava el procés s'ha afeblit. L'hem afeblit. La pluralitat està molt bé, és rica, és positiva, però en aquest procés ens era útil un líder potent que encarrilés el projecte i l'hem afeblit. Els catalans -ara tot solets- ens hem complicat la vida.

Així doncs, tot està perdut? Rotundament no. En aquestes eleccions, per primera vegada, CiU s'ha presentat amb l'objectiu del programa electoral l'exercici del dret a l'autodeterminació. Realitzar un referèndum o consulta en aquesta legislatura. Els 1.100.000 catalans que van votar CiU el 25 de novembre passat, tots, repeteixo, tots, ho varen fer conscients d'aquest fet. Cosa que abans no succeïa. Per tant, tenim al parlament 74 diputats clarament i obertament partidaris de la independència. Abans n'hi havia 14. A aquests, cal sumar part de la gent d'ICV i part del PSC. En definitiva, la immensa majoria, clarament.

Tenir diputats favorables a l'exercici del dret a decidir és molt important. Però desenganyem-nos: el referèndum o consulta, la voten els ciutadans i en els referèndums, no hi ha ni lleis d'Hons, ni principi d'equilibri territorial. Una persona, un vot. Hem tenir l'ull posat als número absoluts. Encara no hi ha referèndum però, si el fem, hem de ser conscients que la cosa anirà justa.

Per tant, ni eufòria ni desànim. Per sort, tenim el Ministre Wert que ens està fent reactivar i fer créixer el convenciment de la necessitat de fer aquesta consulta. Ara hem d'esperar que els dos principals partits de Catalunya, ERC i CiU -i si cal també PSC i ICV- coincideixin en veure l'excepcionalitat del moment i, al marge de dogmes partidistes, remin conjuntament per donar l'oportunitat als catalans de decidir, directament, el seu futur.