Bon Nadal ibon 2009!!

Potser escric aquestes ratlles una mica tard. Què hi farem! Estava gaudint del Nadal i del Sant Esteve. A més, les escric perquè aquests últims dies he sentit una certa moda o corrent d'opinió contràries a les festes de Nadal, tot justificant la seva posició amb arguments com l'excés de consumisme que envolta aquests dies. Doncs, ja m'ho permetreu, però a mi les festes de Nadal m'agraden. Són dies que que et retroves amb la família amb qui, sovint per les presses del dia a dia, no tens l'ocasió de parlar amb calma, d'explicar els teus projectes personals i professionals i saber els seus, d'intercanviar opinions, punt de vista, anècdotes i rialles.

M'agrada veure el concert de St. Esteve de l'Orfeó Català al Palau de la Música i sentir el Cant de la Senyera, m'agrada escoltar poemes que reciten a l'esglèsia romànica de Vilabertan quan anem a la missa del gall, m'agrada que durant un parell de setmanes, en comptes de dir "bon dia", diguem "bon nadal i bon any" o "bones festes".

No m'escapo de parlar del consumisme. Segurament és cert que tota la festiviat religiosa, en certa mesura s'ha perdut una mica (això depèn de cada família), però vaja, diríem que, en general, l'aspecte religiós ha passat a un segon terme. Per les festes nadalenques es consumeix. Jo penso que es consumeix per fer detalls i regals a la gent que estimes i que aprecies. És cert que l'estima cap a una persona no es demostra amb un regal material, però, sincerament, el fet que una persona pensi en tu aquests dies, encara que sigui per fer-te un regal, és un fet entranyable i a valorar.

I em permeto suggerir un petit exercici per aquells que diuen que el Nadal és tant terrible: que mirin per un segon la cara d'un nen quan destapa la manta del tió, o veu arribar els reis d'orient a la seva ciutat.

A tots, molt bones festes i un 2009 ple de salut, somriures, èxits i prosperitat!!

Ecologisme d'aparador

Avui podria escriure un cop més sobre el finançament que no arriva i de la complicitat del 25 diputats que es van presentar sota les sigles del PSC però que, en realitat, serveixen als interessos del PSOE. Però com que això ja fa massa temps que dura, la veritat és que resulta bastant monòton i cansat seguir parlant d'aquesta farsa que ens estan venent dia rera dia a tots els catalans. Espero que la gent en prengui nota, bàsicament, perquè ens deixin d'entabanar.

Avui però, m'afegeixo a un altre debat que en aquests últims dies a aixecat cert revolt, com és el de les llums de Nadal a les ciutats. L'invent Mayol de posar uns arbres de Nadal d'una estètica, al menys, dubtosa, que han costat més de 200.000 Euros però que, això sí, són molt ecològics i sostenibles. Bé, això és el que ens han venut, però és que resulta que, en realitat, les llums d'aquests arbres funcionen amb energia elèctrica com tots. En resum, ridícul. Al menys, però, la tinent d'alcalde de Barcelona, vistes les crítiques de la ciutadania, ha reconegut que potser s'havia equivocat (cosa, per cert, poc habitual en política).

La setmana passada vaig estar a Brussel·les. El centre de la ciutat, la Grand Place, estava iluminada que feia goig, es notaven les festes i el cert és que al nord d'Europa tenen una important sensibilitat mediambiental. La il·luminació nadalenca de Barcelona, en canvi, escusant-se per la crisi o per la sostenibilitat ecològica, és depriment. A vegades en aquest país ens perden ridiculeses. Volem ser tant ecologistes que posem uns arbres que funcionen amb energia solar o amb el pedaleig de les bicicletes, en comptes de facilitar cubells de reciclatge diferenciat, o seguir repartint reguladors d'aigua per estalviar-la o, en definitiva, donar les màximes facilitats a la gent per tal de fer-la còmplice i partícep de l'ecologisme; però d'un ecologisme real i útil, no el ridícul i de cara a la galeria, perquè després es veu el llautó i has d'acabar reconeixent que t'has equivocat.

Quan l'odi fa ser incoherent

Es veu que la "Plataforma No Hablamos Catalán" convoca no sé quin dia d'aquests una manifestació a Zaragoza per mostrar el seu rebuig a la unitat de la llengua catalana. És una plataforma que agrupa entitats d'arreu dels Països catalans.

Em sap greu donar publicitat a una Plataforma d'aquestes característiques perquè, de fet, es mereixerien la més absoluta ignorància per part de la gent. Però és que tot plegat em sembla bastant sarcàstic i absurd.

En primer lloc, ja el nom d'aquesta plataforma és una falta de cultura important. Es veu que ara és un mèrit no parlar català. És a dir, desconèixer un idioma, sigui català, anglès, italià o portuguès, és motiu d'orgull (com hauria de ser al contrari). Tant orgull com per tenir la feinada de muntar una plataforma. Tenen l'orgull de viure a Castelló de la Plana, a Fraga o Mahó i dir obertament que ells no parlen català. Bé, aquesta gent que no és que no parli català sinó que només parla castellà (que em sembla molt bé) aleshores, perquè no monta una plataforma amb el nom "Plataforma No Hablamos ruso", o posats a ser positus, "Plataforma Hablamos castellano"? Però no, el mèrit és no saber parlar català.

El més fort és que la segona part del discurs que ells fan és que estan en contra de la unitat de la llengua, perquè afirmen solemnament que al País Valencià s'hi parla valencà i a les illes balears, mallorquí i que tant una cosa com l'altra no té res a veure amb el català. A part que aquest fet ha estat contestat per la major part de filòlegs mundials (que són els qui hi entenen), acceptem aquesta visió. Molt bé, però el nom de la plataforma el posen en castellà, res de mallorquí i res de valencià. El motiu és que, tothom que sàpiga una mica de català veuria en el propi nom de la plataforma la seva absurditat i que derrera d'un discurs filològic s'hi amaga l'odi més amarg cap als catalans.

Quan els mites pugen alt

Han passat quatre setmanes des de l'últim escrit en el bloc i sembla que el món ha canviat. Seguim sense el nou sistema de finançament, però el món ha canviat.

La veritat és que m'ha fet una mica d'angúnia aquesta passió desfermada que hi ha hagut, i encara dura, amb Barack Obama. És un pas important per a la història, un fet amb un fort valor simbòlic, i una mica d'aire després de vuit anys d'un president que no volia pràcticament ningú, llevat dels americans que, recordem-ho, el van votar dues vegades consecutives.

El fet és que Obama ha guanyat les eleccions i ha sabut transmetre un missatge esperençador. Considero que un polític ha de transmetre confiança i esperança als ciutadans. S'han de resoldre els problemes de la gent, però els líders, a més, han de donar aquesta imatge de serenitat per dir que les coses, malgrat ara no van bé, se solucionaran.

Això Obama ho ha transmès i ha guanyat. El problema segurament ha estat que aquesta esperança que difonia amb el seu estil ha arribat a fer creure a la gent que el món canviarà totalment, fent pujar encara més alt el mite de Barack Obama. Quan els mites pugen massa alt, la caiguda és més forta, o dit d'una altra manera, la decepció esdevé més profunda.

Estic content de la victòria d'Obama i penso realment que hi haurà moltes coses que canviaran. Però arribar a pensar que el president d'un país, per molta potència mundial que sigui, faci canviar el món, em sembla agosarat i arriscat.

Ara el president electe ens és simpàtic, a tothom li agrada, tothom s'hi sent còmode (inclòs l'expresident espanyol, Aznar, amic íntim de Bush, va utilitzar una versió espanyola-casposa dient "Yes, we can también"). Però un president d'un país, -i encara més dels Estats Units- no pot fer content i satisfer a tothom. Sino mireu a Zapatero, qui va representar un alè d'aire fresc després dels 8 anys de govern del PP, però que ara ja molta gent li ha vist el llautó i ningú se'l creu, arribant fins i tot a ridiculitzar qualsevol de les promeses que fa.

Girona, Bones festes!!

Ahir van començar les Fires de Sant Narcís de Girona. Quan un poble o una ciutat celebra les seves festes sempre és motiu de goig, de rialles, de ball i divertiment i, malgrat que un servidor és un figuerenc empedreït, també sento aquestes festes com una mica pròpies.

Vaig començar a viure les festes de Sant Narcís quan devia tenir uns 14 anys. A partir d'aleshores, les amistats de l'adolescència gironina es van iniciar a forjar amb llargs passejos a altes hores de la nit per la vorera del costat de la Devesa, per la Plaça de la Independència i en algun local, ara inexistent, del barri vell. Era aquella edat on descobríem infinitat de coses noves i, en el meu cas, el descobriment puntual d'una Girona que fins aleshores no era més que una referència geogràfica propera però llunyana a la vegada, amanit amb aquella sana rivalitat històrica entre figuerencs i gironins. A casa meva sempre s'ha sentit aquella anècdota dels anys 50, quan es van enfrontar els equips de futbol del Figueres i el Girona en una eliminatòria de copa. Al partit d'anada, a Girona, una gran pacarta a l'estadi deia: "La ciudad de Gerona saluda al pueblo de Figueras". Òbviament la provocació no va passar inadvertida pels figuerencs que, al partit de tornada, a l'estadi del Far, hi aparagué:"El pueblo de Figueres, que siempre ha sido una ciudad, saluda la ciudad de Gerona, que siempre ha sido un pueblo". Aquesta rivalitat sana i irònica, no té res a veure amb aquestes afeccions de bangales, ultres, crits racistes, i altres espectacles lamentables que es veuen a certs camps de futbol.

Anècdotes a banda, poble o ciutat, Girona per mi ha estat l'adolescència (les primeres nits de discoteca a la Sala de Ball) i també els primers anys professionals. Va ser aquí on vaig començar a conèixer aquesta ciutat amb més profunditat, els seus carrers, els seus racons com el barri de Sant Narcís, les paradetes del pont de pedra, el carrer Santa Clara, els sopars a Le Bistrot o la Creperie Bretone, la Rambla, la Plaça del vi, la catedral, les pedreres, el carrer Nou, quants dinars a la plaça Josep Pla o a la del Mercadal, etc. Sense haver-hi viscut mai, he arribat a apreciar aquesta Girona arreglada, vital i, en certs punts de la ciutat, bucòlica que, mirant les parets de l'Onyar et fa transportar ni que sigui per uns instants a la mateixa Toscana italiana.

Ara celebren les festes de Sant Narcís i un any més intentaré participar-hi, en la meva condició de figuerenc però amb un gran fair play, com sempre ha estat. Girona, Bones Festes!!!

La crisi de la UE

Davant certes reaccions financeres que s'estan produïnt aquests dies, han sorgit declaracions, comentaris, articles on ningú en surt ben parat. Que si els bancs, els governs, que si els Estats Units, el Fons Monetari Internacional adverteix que el 2009 l'Estat espanyol entrarà en recessió, en Zapatero diu que el FMI no ha fet res per sol·lucionar la cris, etc. Uns retrets que segurament són fruit del nerviosisme general (possiblement comprensible) que estem vivint perquè, al cap i a la fi, estem parlant del cuartos i els estalvis de la gent.

Vull aprofitar aquestes línies per reafirmar la Unió Europea. Sóc conscient que defensar la UE en el context actual no és popular, no està de moda i aniré a contracorrent de la opinió general. Accepto el repte.

Els Estats Units han aprovat finalment un pla de rescat que diuen que serà positiu. Esperem-ho. Això es contraposa en la imatge de desunió (o unió fictícia) dels líders de la UE a la hora de fixar una posició comuna per tal de pal·liar la crisi i readreçar el rumb de l'economia europea. Els interessos són diversos, les realitats econòmiques dels Estats membres són divergents i això fa difícil l'acord.

Hi ha qui diu que en moments realment delicats (la guerra d'Iraq, la constitució europea, la crisi econòmica,...) la UE no dona la talla, no està a l'altura i els comentaris que se senten pel carrer o per tertúlies radiofòniques venen a dir que la UE no serveix per a res.

El projecte de la UE és un bon projecte, ben ideat, amb uns fonaments polítics potents i vàlids i m'atreviria a dir que necessaris en el context globalitzador de la societat actual. Molt sovint es fa la reducció que la UE és la reunió dels caps d'Estat i de govern. No ens confonem. La UE és molt més que això i està per sobre del president del govern de torn. No podem carregar-nos un projecte que ha unit pobles que els separaven abismes després de la II Guerra Mundial pel sol fet que uns Ministres d'exteriors, o d'economia o presidents de Govern es posin nerviosos i no s'estigui a l'altura que requereix les circumstàncies. Això no és culpa de la UE sinó d'aquests persones. Tenim una oportunitat de dir-hi quelcom el juny del 2009 quan se celebrin les eleccions al Parlament Europeu que, encara que no ho sembli, cada vegada tindrà més poder de decisió...una mostra més que el projecte de la UE va millorant (si és que li permeten!).

La crisi de la monarquia

He llegit la notícia i no me n'he pogut estar. Sóc dels que considero que el debat entre monarquia i república no soluciona els problemes de la gent. No obstant, em sembla que la institució de la monarquia a aquestes altures de la història i en democràcies ja consolidades, queden completament anacròniques i obsoletes. Malgrat això, no justifico les cremes de fotografies de ningú, sigui el Rei, sigui el veí de l'escala.

Dit això, crec que és denunciable el fet que en la proposta de pressupostos pel 2009 presentada aquest mateix matí pel nostre estimat Sr. Solbes, es prevegui un increment del 2,7% en la partida destinada a la Casa Reial.

Estem en un context particularment complicat des del punt de vista econòmic. El finançament encara està discutint-se, les borses cauen, les empreses tanquen (les catalanes també) i al govern espanyol no se li acudeix res més que augmentar la dotació per la Casa Reial. Com a mínim, no és correcte, ni per tots els ciutadans ni especialment pels catalans, que per demanar que es compleixi el que diu la llei -és a dir, el que ens toca- sembla que demanem caritat i ens diuen que no ens ho donaran perquè hi ha crisi. en política, es diu que tant important és el fons com la forma. Ara es veu que hi ha crisi només per a uns quants. Breu observació: aquest govern es diu socialista. La Casa Reial serà molt "campetxana" però deuen ser dels únics que els hi pugen el sou.

No és una qüestió de monarquia o república, és una qüestió de principis. Sí, principis...se'n recorden?