Comparèixer

Ara està de moda comparèixer. Està molt bé donar explicacions, comparèixer davant del Congrés, Parlament, els mitjans, la Comissió europea o l'ONU. Sembla com si el sol fet de comparèìxer i donar explicacions eximeixi de qualsevol pecat o il·legalitat.

 

Evidentment, un Parlament o un Congrés té la solemnitat que té. No vull banalitzar-lo ni treure-li importància. La seu de representació democrática del poble, del poder legislatiu i de control de l'executiu té un pes no poc rellevant però em sembla que, a hores d'ara, els guions estan escrits des de fa dies: el compareixent tirarà pilotes fora, serà culpa de tothom menys d'ell o del seu partit, dirà que qui havia de dimitir ja no hi és i que, evidentment, ell no en sabia res i si se n'assabenta farà net.

 

L'oposició, que ha insistit dies i dies, setmanes i setmanes reclamant la compareixença, sortirà posant en evidència les vaguetats, posarà ènfasi en el que no ha dit, en alguns casos sembrarà la sospita sense tenir proves contrastades i dirà que aquella compareixença no haurà servit de res. I no haurà servit de res, perquè les explicacions no seran explicacions sinó excuses.

 

Clar, és el que passa en els països en els que no dimiteix ningú. S'ha de comparèixer per transmetre a la societat que som molt democràtics, pulcres i transparents, però no ho som. No ho som quan el president del Tribunal Constitucional milita al partit del govern i, per justificar-ho, es diu que no està estrictament prohibit explícitament per la llei (ningú parla d'ètica ni d'estètica); no ho som quan determinats estaments militars es permeten fer declaracions preconstitucionals en contra de la voluntat democrática d'un poble; no ho som quan arreu d'Espanya encara hi ha carrers i places dedicats al dictador Franco i al seu movient feixista; no ho som quan el partit que governa Espanya no ha condemnat a dia d'avui l'etapa franquista; no ho som quan les declaracions judicials, surten publicades abans o l'endemà a tots els diaris; no ho som quan un director general del govern d'Espanya insulta obertament els ciutadans d'un país i no dimiteix sinó que l'han de cessar i, malauradament, tants altres etcèteres.

 

Amb tot això sembla complicat que bonament acceptin una consulta democrática d'autodeterminació per a Catalunya. Falta molta netedat, molta pulcritud, molta regeneració, una separació real de poders i molt d'esperit democràtic en el sentit àmpli. 

 

 

El que la gent valora

No sóc analista polític ni politòleg ni tertulià radiofònic. Com a simple espectador de la realitat política a Catalunya i després de llegir l'última enquesta del CEO, podem arribar a vàries conclusions, però m'agradaria posar l'accent a un aspecte.

Em sembla que la gent el que valora és la renovació dels líders dels partits. Per exemple, el cas d'ERC és evidentíssim. ERC no ha canviat excessivament el discurs. Simplement l'ha "arregat", ha renovat l'executiva, ha psat cares noves i, evidentment, un líder amb credibilitat, que comunica bé, amb caràcter proper i cara de bon noi. No és poc. Això la gent ho valora, ara més que mai.

En un moment en el que la política està desprestigiada (i on és més necessària que mai) cal que els partits es renovin, no siguin esclaus de favors, de poders i contrapoders. Per exemple, el cas de CiU, un dels factors de l'èxit de CiU a les eleccions del 2010 va ser posar al capdavant de les circunscripcions de Girona i Lleida, joves polítics prometedors com Santi Vila i Albert Batalla. Saba nova, noves cares i noves maneres de transmetre el projecte. Els discursos repetits per la mateixa gent, al final, cansen, deixen d'il·lusionar i desmotiven. Més en èpoques de crisi, retallades i austeritat.

Discurs i anàlisi a part mereix el PSC, on la renovació ha estat tant profunda que ha exclòs part de les seves sensibilitats. Cosa que l'ha debilitat. És a dir, que solament la renovació de cares, si no va acompanyat d'un discurs coherent i un projecte sòlid, no serveix de res. 

La gent vol renovació, vol cares noves, vol rotació i, a la vegada, també vol lideratges forts i amb un projecte clar pel país. I tenim un país amb polítics que reuneixen aquestes característiques. A totes les cases. El mateix Vila ho està demostrant com a Conseller, però altres com Roger Torrent o Marc Sanglas (ERC), Dolors Camats (ICV), Laia Bonet, Rocío Martinez Samper, Toni Comín (PSC) o altres. Però no només dins els partits. Ara que ens trobem en un moment fundacional, de construcció de quelcom nou, de un canvi profund en molts àmbits, potser que els partits (ja ho han començar a fer) mirin a la societat civil per incorporar a la línia política persones amb prestigi que poden aportar encara molt més al país. Si fos així, la percepció de la política i els polítics per part dels ciutadans, seria molt més positiva.