Polònia

Els carrers de Varsòvia són nets. A les nits, una mica foscos. La capital de Polònia és europea. Moderna, cosmopolita, en general cívica. Evidentment tindrà problemes en molts àmbits, els seus ciutadans es queixaran per deu mil coses que no funcionen però, per un turista que està de passada de cap de setmana, la sensació és d’estar en una capital d’un país de l’Europa moderna. Un país que ha donat grans personatges universals com, per citar-ne alguns de ben diferents per època i camp,  Chopin, Marie Curie, Copèrnic o Zygmunt Bauman.

Els catalans, com se sap, tenim aquesta ascendència amb el poble polonès. Una ascendència no buscada ni provocada però que per una gracieta divina ens han atribuït, potser, algun fòbic a la diversitat i que ens portaria a filosofar sobre qui és o ha estat realment separatista. Recordo, fa uns quants anys, un càntic que se sentia que deia: “Es polaco quien no vote! Eh! Eh!”. Una versió de l’ “A por ellos!” dels 80... però aquest és un altre tema.

Si repassem la història recent de Polònia, és dura. El patiment, especialment, durant la II Guerra Mundial, fa posar la pell de gallina. La destrucció de Varsòvia per part dels nazis, fa palpar els estralls, la cruesa, la impotència i la desolació de la guerra. S’ha de dir, però que, tot i el permanent record d’aquell episodi desastrós, els varsovians van reconstruir, en la mesura del possible, el centre de la ciutat tal i com es trobava abans dels bombardejos amb un resultat força reeixit.

Després vingué l’època del comunisme com a satèl·lit de la URSS. També, passejant pels carrers de Varsòvia, queda reflectida aquesta etapa del país, per exemple, en el Museu de Ciència i Cultura, la torre més alta de Varsòvia situada al centre de la ciutat i que el 1955 la Unió Soviètica va regalar al país.

Tanmateix, a finals dels anys 80 el moviment Solidaritat de Lech Walesa (que va adoptar com a himne no oficial L’Estaca) va fer caure el règim comunista. A partir d’aleshores Polònia ha esdevingut una democràcia europea. Tant europea que, és xocant com, malgrat la seva convulsa història, plena d’alts i baixos, també es veu emmascarada -ja des de fa uns quants anys- per la influència de partits ultres que qüestionen la pròpia democràcia i les llibertats més fonamentals que ha costat tant aconseguir.  

Quan visites un país com Polònia en el que la presència dels estralls de les guerres mundials es fa més evident que mai, un s’adona de la importància de les grans coalicions com l’Europea i, a la vegada, de la importància de reconèixer les identitats diferenciades que hi ha arreu. Tanmateix, el populisme i les tendències ultres estan guanyant el terreny a aquesta Europa que es va construir, entre altres coses, amb la intenció d’evitar aquestes confrontacions excloents. Una Europa que, malgrat tots els malgrats, també ha contribuït a què les seves capitals s’adeqüin a uns estàndards de qualitat de vida gens menyspreables. Amb problemes i reptes constants, és cert, però, per canviar o millorar Europa, s’ha de passar per discursos disruptius i agressius contra valors com la tolerància, la solidaritat, la llibertat i la diversitat?

Veient imatges com les manifestacions de Varsòvia o a l’altra banda dels Pirineus o “en algun lugar de la Mancha” el passat 20-N, jo m’aferro a Chopin, Marie Curie, Copèrnic i Bauman i que ells em dictin quin és la millor solució per aquesta Europa.

Gràcies independents!

Al filòsof francès Michel Montaigne se li atribueix la fase que “la demostració de la pròpia bondat és confiar en la bondat dels demés”. Després del cúmul de despropòsits dels últims mesos al nostre país, sembla just i necessari un pensament pels independents que es van mullar, de bona fe, a les eleccions del 27 de setembre passat.

Es reclama des de la ciutadania uns polítics a l’alçada, es demana més implicació de gent de la societat civil en la política, que no hi hagi portes giratòries, que aquesta bondat que citava Montaigne emergeixi en el món polític per tal de gestionar la cosa pública amb la major honradesa possible. Quin concepte tant carrincló, reivindicar la bondat!

El passat mes de setembre hi havia una força que especialment que incloïa en llocs molt rellevants de les llistes a independents. Alguns més independents que altres, cert,  però, en qualsevol cas, persones de bona fe que no tenien perquè implicar-se en la política directa, de la brega parlamentària i molt menys en el procés d’independència quan, còmodament i legítima, podien seguir realitzant la seva activitat professional més ben remunerada i reconeguda per la societat.

La picabaralla política, les desqualificacions fetes a través de la xarxa social, la gesticulació excessiva, no afavoreix la creació d’un clima en el que aquests independents i altres de nous vulguin implicar-se a la cosa pública.

Que consti que no estic criticant els polítics exclusivament. És bo que tots plegats siguem exigents amb els nostres representants que decideixen sobre el present i futur del nostre país i, per tant, sobre el nostre benestar. Ara bé, cal, a vegades, una mica més de serenor en la crítica i ser més constructius.

És desolador l’espectacle d’uns contra altres que s’està vivint aquests dies. Retrets absurds que només fan que pintar un escenari de certa basarda. És per això que voldria fer un reconeixement a la gent que, de bona fe pensava que la política era una altra cosa que no pas tactisme, declaracions i contradeclaracions, insinuacions, discursos contradictoris, mitges veritats o punyals a l’esquena. Aquesta gent que va creure en la bondat d’un procés il·lusionant i esperançador. Independents que, personalment, sempre reivindicaré com a imprescindibles en la política d’un país. Si aquesta gent es desmarca de la política activa, deixem els governs en mans de buròcrates ja sigui de l’administració o dels partits polítics.

Així doncs, gràcies a aquestes catalanes i catalans que de bona fe han dedicat esforços a servir el país encara que hagi estat per pocs mesos. Vull pensar que la seva bondat no ha estat en va i, de tot plegat, també aprendrem que no s’ha de cremar la gent valuosa que tenim.

Extrems

Escric aquestes ratlles encara en estat de xoc després dels brutals atemptats de París. En aquestes darreres hores apareixen a tots els mitjans experts en la matèria que, bàsicament, afirmen que aquests atacs es veien venir i que és molt complicat prevenir-los.  Diuen que és una nova forma de terrorisme, líquid, que s’infiltra a la societat i que descol·loca les forces de defensa i seguretat dels Estats.

És realment un problema que tenim a occident. Un problema que ja no tenim tant llunyà com Síria o a l’Orient Mitjà. És als nostres carrers i places i això implica por, implica desconfiances i el perill que ens agafi a tots plegats una mena d’histèria col·lectiva que, intueixo, no ens portarà res de bo.

Hi ha dues coses que em preocupen especialment, més enllà de la realitat terrorista que ens acaba de colpejar: una és la reacció dels governs front aquests atacs i l’altra és la reacció dels ciutadans.

Pel que fa a la reacció dels institucional o governamental davant dels terroristes ja vàrem veure la nit passada com França ha començat a bombardejar la ciutat siriana on, sembla ser, que s’ubica el centre d’operacions de l’Estat islàmic. Resposta a l’atac. Acte de guerra. Acció reacció. Venjança, resposta armada i embolica que fa fort. Qui pot estar segur que França, amb l’atac d’ahir, no va assassinar també innocents? Estem immersos en una verdadera guerra?

És complicat ponderar les respostes i les actuacions. Els països de la UE i la pròpia UE han de donar una resposta però, a la vegada, haurien de ser fidels als valors de modernitat i civilització dels que presumim. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, el respecte als drets humans, en aquests moments, és quan són més complicats d’exercir. La proporcionalitat.

Per altra banda, apuntava a la reacció dels ciutadans. És lògic que la por –en alguns casos el pànic- entri en la consciència de la gent. Ens ha colpejat de prop. Tenim París i França al costat, literalment al costat, i qui més qui menys ha pensat que podia haver estat a la Plaça de la República prenent un cafè aquell vespre de tardor.

Aquesta por, aquesta inseguretat pot provocar que, democràticament, es donin ales a opcions polítiques d’extrema dreta o de dreta que accentuïn el discurs xenòfob. Ja ho estan fent. Opcions com la mateixa Marine Le Pen a França, Salvini a Itàlia o el president d’Hongria, entre molts altres, tenen el discurs fet i escrit especialment pels mateixos atacs terroristes.

El president polonès ja ha anunciat que no acollirà els refugiats que fa poques setmanes els Estats europeus havien acordat –amb gran esforç i després de negociacions frenètiques- perquè interpreta que els fets recents invaliden aquest acord. Evidentment, certs mitjans s’afanyen a titular que un dels terroristes que es va immolar va entrar a Bèlgica com a refugiat. Le Pen demana que França deixi d’acollir immigrants. Més llenya, més confusió. Cap matís i tot dins el mateix sac: immigració, refugiats i islam és terrorisme. No ens enganyem. Aquest discurs cala a molta gent i, si ens hi parem a pensar és tremendament injust.

Que consti que no estic defensant actituds “bonistes”. Simplement estic llançant reflexions que deixen al descobert les nostres pròpies contradiccions i advertint que, per l’altre extrem, l’extrem de la reacció, la confrontació, de la resposta immediata i visceral, es pot agreujar la situació.

La convivència dins d’Europa, la convivència de la gent de bé, d’immigrants i no immigrants està en joc. Amb actituds tancades, de refús d’allò estrany pel sol fet de ser estrany, no se solucionarà res. Al contrari. S’alimentarà l’odi de les dues bandes. Hem de ser conscients que el terrorisme és una minoria. Malauradament i pel que sembla, difícil de controlar, però al cap i a la fi minoria i la immigració és una realitat que no podem suprimir. Hem d’aprendre a conviure-hi i gestionar-la, sense marginar-la ni estigmatitzar-la.

No sé quines han de ser les actuacions dels governants mundials. Només voldria que ens sentíssim orgullosos tots plegats dels valors de convivència que ens hem dotat. És la millor manera de derrotar la barbàrie terrorista i mantenint-nos fidels a aquests valors és la millor manera també de retre homenatge a les víctimes innocents de París.

Deixar de ser simpàtic

Seré incoherent amb mi mateix i escriuré sobre el procés afegint una mica de llenya al foc al moment, ho admeto. Però no em puc quedar callat perquè sinó rebento i això tampoc és bo. Ja em perdonareu els qui feu bandera de la hipercoherència. Els humils mortals, dèbils i fràgils, hem de caure de tant en tant en alguna incoherència per sobreviure...sinó pregunteu al Sr. Varufakis que es fa pagar 52.000 Euros per cada conferència que dóna... preu popular grec, vaja.

Aquests dies, i aquesta semana especialment, ha començat forta. Tot bull, tothom parla i opina, tothom reflexiona i fa càbales, promeses, escurcolls, imputacions, conjatures, insinuacions, trucades. La gent està accelerada. Els motius són varis. Si haguéssim de parlar de tot aquí no acabaríem mai. De teca n'hi ha a per totes bandes i els despropòsits també.

Em volia centrar però en un aspecte que ja es comença a apuntar que és el paper de la CUP en el centre de la política catalana. Com és sabut, mai com ara la CUP havia tingut la influència (o poder, és el mateix) al país. Reconec que és un partit que em cau simpàtic. Em sembla que molta gent té -o tenia- aquesta percepció. Bons líders, bona detecció dels problemes, valentia per alçar la veu i denunciar injustícies, joves, frescos i amb il·lusió per canviar el que no funciona. Ara bé, parlant amb gent i sentint certs comentaris, hi ha qui comença a deixar de fer-li gràcia la CUP. Aquella imatge de partit simpàtic  està canviant i, per molts sectors moderats, ja sigui de Catalunya com d'Espanya, veu que el problema més greu no és tant la independència com el poder que està agafant la CUP. I aquest problema també el detecta gent independentista.

És curiós com la gent veu simpaties a unes forces quan són minoritàries però, quan creixen i poden decidir, augmenten els recels. Crec que és bo que la CUP hi sigui, que proposi i que digui, però representa el que representa i no sembla que tinguin cap mena de voluntat de govern. En aquest context Junts pel Sí no es pot deixar marcar l'agenda per la CUP. Haurà de modelar el discurs, haurà de transigir amb algunes coses (no entraré el debat del President) però la desproporció entre les dues forces és tant gran que no es pot donar tot el braç quan només han d'agafar el dit.

Invoquem l'Ovidi, que ja no ens alimenten molles i que volem el pa sencer. Tot el que vulgueu, però el procés s'ha de fer bé (també era una promesa electoral aquesta!)i per fer-ho bé cal seguir els tràmits i tempos que més ens convinguin. Vàrem fer informes clars per part dels experts del Consell Nacional per a la Transició Nacional, doncs aprofitem-ho i no ens deixem escriure el full de ruta.

De moment no hem descarrilat i la declaració presentada al Parlament va ser una bona jugada que va agafar amb el peu canviat al govern espanyol, però no ens embalem massa perquè resulta que els grups parlamentaris encara no están constituits i el PP ho allargarà tot fins el dia 5 de novembre. De moment, doncs, tot parat. Petit detall. No passa res. No és greu però ara més que mai cal cirurgia jurídica i política i no ser matussers. Medim les paraules, les formes i les seves conseqüències.  

Una història italiana

Jo encara no havia fet 10 anys. Era els inicis del 1992, any dels Jocs Olímpics de Barcelona, la Expo de Sevilla, època d'esplendor d'Espanya. Feia poc temps que havia caigut el Mur de Berlín i una nova perspectiva europea s'obria amb esperança. A Itàlia, però, aquell 1992 va ser l'inici d'un canvi profund del sistema polític i, a hores d'ara, encara no se sap exactament si va ser per bé o per mal. M'explico.

El 1992 es destapa l'escàndol polític mes gran de la història italiana, em refereixo a Mani Pulite. No entraré en detalls. Podeu consultar per la xarxa en què va consistir però, bàsicament, des d'un tribunal de Milà, es va destapar tota una xarxa de comissions il.legals pagades per empresaris a polítics que servia per finançar als partits. Una investigació que va començar per una comissió insignificant rebuda per un dirigent local del Partit Socialista de Milà, va acabar fent saltar pels aires tots els grans partits italians. No només això.

En aquell context, hi va haver suïcidis d'empresaris i dirigents polítics. Gent, molta gent, que no podia suportar l'escarni públic al que se'ls estava sometent. Hi va haver dolor i famílies senceres destrossades. Gent que, tot i que conscients del delicte, de la irregularitat, assumien aquesta pràctica com a habitual, sense plantejar-se si era correcte o no, sense posar en qüestió el sistema.

Tot plegat, va provocar que, en un determinat dia, el president del PSI i president del Consell de ministres Bettino Craxi, admetés tranquil.lament i solemne en seu parlamentària que tots els partits italians d'uns certa rellevància s'estaven finançant irregularment. La investigació judicial va arribar fins a ell, el gran líder polític italià del moment, que es va veure evocat a dimitir tot i no haver-se demostrat mai si ell havia participat directament en alguna d'operació de cobrament de comissions il.legals, tot i que sembla que difícilment en podia estar al marge.

Després d'això -i en un període especialment convuls amb la màfia assassinat els jutges Falcone i Borsellino- es desintegren els partits tradicionals i emergeix una nova força i un nou líder: Silvio Berlusconi. El que va venir, ja més o menys tothom ho sap.

Per tant, atenció. Perseguim la corrupció. Intentem erradicar-la al màxim. Ara bé, Parem atenció a no extirpar part d'un sistema que funciona, de gent honesta, no posem tothom al mateix sac de forma matussera, destriem el gra de la palla i no exagerem les reaccions. Que no tremolin les cames -agafant l'expressió emprada per Vicent Partal- a qui ha de perseguir els corruptes, però que tampoc ens tremolin per defensar els honestos. Fer-ho saltar tot pels aires, no necessàriament ens portarà un país millor i més lliure.

El cost de la "no independència"

Sovint, un que és defensor del projecte europeu, utilitzo un argument que em sembla irrefutable. No és un argument que hagi inventat jo ni és massa original ni excepcional. Però és útil. Quan es critica la UE -moltes vegades amb raó- i al mateix temps es posa en dubte l'existència mateixa de la UE, l'argument -crec jo- irrefutable és el del cost de la no Europa.

És evident que les institucions europees s'equivoquen en determinades decisions, és evident que en certes circumstàncies han obeït més a interessos d'uns quants en detriment d'altres...exactament igual que qualsevol govern de qualsevol Estat del món, sense que això impliqui posar en qüestió l'existència de l'Estat. Amb la UE hauria de pasar el mateix. Se la pot criticar, es pot impulsar un canvi, si es vol, radical però sense posar en qüestió l'existència del projecte comú europeu. I aquesta defensa del projecte europeu es pot basar en arguments històrics i polítics, en valors com la pau, la democràcia, la solidaritat, etc. però l'argument definitiu és que sense la UE estariem pitjor que amb ella. El cost de la no Europa és enorme.

Amb la independencia de Catalunya passa el mateix. Sovint es parla del cost de la independència, de boicots, de la inestabilitat, de la por dels empresaris i també de mentides jurídiques i tècniques per atemorir els ciutadans ("sortirem de la UE, de l'Euro i del sistema planetari") però no es diu res -o poc- del cost de la no independència. Del manteniment de l'statu quo.

El cost de la no independència implica restitriccions del déficit públic imposades pel Ministerio de Hacienda escanyant els pressupostos i arques públiques catalanes, implica recursos judicials permanents al Tribunal Costitucional -conformat per membres escollits pels dos grans partits espanyols- contra el model d'ensenyament, la política lingüística o lleis i normes vàries aprovades per àmplies majories del Parlament català, per exemple per combatre la pobresa energètica, crear un impost pels bancs o poder promoure Catalunya a l'exterior, entre tantes altres. La no independència de Catalunya implica no tenir veu a les institucions europees, posar en qüestió quan es vulgui l'autoritat dels mossos d'esquadra, implica la imposició de símbols i banderes a costa de sancions, implica restriccions a la llibertat d'expressió en camps de futbol.

El cost de la no independència també comporta tenir restringida qualsevol política pròpia en grans infraestructures estratègiques per afavorir l'economia del país com son el corredor mediterrani, l'aeroport del Prat, la zona Franca i el Port de Barcelona, entre altres. Implica querelles, denúncies i recursos judicials contra membres del govern català per deixar que els ciutadans s'expressin democràticament...i malauradament, no s'acaba aquí. La no independència implica seguir així.

Que la independència te costos? Sí, és clar. Ara, davant d'aquest panorama, seguir amb l'asfixia d'un Estat en contra dels interessos i la voluntat democrática de la gran majoria de catalans, la independència esdevé una necessitat.  

La finalitat i els mitjans

Acabo de llegir un llibre que m'ha semblat molt, molt interessant i necessari. No exempt de polémica per les seves opinions a vegades controvertides però basades amb una recerca histórica profunda. El llibre és El llarg procés, de Jordi Amat.

Bàsciament, el leitmotiv de l'obra és la utilització que s'ha fet de la història de Catalunya,  des de 1937 fina ara, per a justificar o defensar posicions polítiques concretes. L'argument és cru, punyent, a vegades desolador però, segons el meu punt de vista, necessari.  

A rel del contingut d'aquest llibre, m'ha cridat l'atenció avui de l'existència, ja des del 2004, de l'anomenada "Universitat Progresista d'Estiu de Catalunya". Aquesta Universitat, que va ser impulsada per personatges significats com Carles Martí, Dolors Camats, Jaume Collboni, Jordi Miralles, Raimon Obiols o Vicenç Navarro, té com a objectiu "contribuir a desenvolupar una cultura progressista i catalanista que ajudi a recuperar la història de Catalunya i permeti entendre les diferents realitats per a millorar-les." Es dóna la casualitat que es va crear tot just l'any després de la conformació del primer Tripartit a la Generalitat i a ningú se li escapa que podria haver aparegut com a contraposició de la Universitat Catalana d'Estiu que se celebra a Prada de Conflent.

A propòsit d'això, i inspirat en la lectura del llibre que he citat, em venen al cap dues reflexions. La primera, de com l'esquerra s'apodera de termes com progrés. Crear una entitat, per part de reconeguts militants de l'esquerra catalana (sobretot partit socialista i l'esquerra alternativa) amb el qualificatiu de "progresista" és un fet al que ja estem acostumats però no per això ens ha de fer perdre la prespectiva. El progrés d'un país no pot ser exclusivitat d'una sola corrent política o ideològica. Tothom vol el progrés, el que canvia és la manera que cadascú pretén aconseguir-lo. La diferencia rau en això i no en la progressia. No obstant les forces d'esquerra s'apoderen del terme i, tot i que el nom no fa la cosa, a nivel de difusió, ja ho han explotat. La dreta fa el mateix amb el terme "ordre".

La segona reflexió, manllevant algunes idees expressades en el llibre de Jordi Amat, és com es pot pretendre un rigor històric quan la premissa és una posició política determinada? Si la idea és fer contraposició a tendències exposades en altres fòrums, es pot aceptar, però no des del rigor de la història i la objectivitat. Què prima en aquests casos? Quina és la finalitat i quins són els mitjans? El rigor històric o la ideología. Crec que el segon atès que, ja en el nom mateix, en dóna la pista evident.

No és nou. S'ha fet sempre. El llibre ens assenyala episodis concrets des de Cambó fins a Carod-Rovira, passant per Pujol, Vicenç Vives, Josep Benet, Solé Tura o Maragall, entre altres. A Espanya també ha passat i probablement a tots els països és un fet comú. Ara bé, no deixa de cridar l'atenció l'ús que es pot fer de determinades publicacions, esdeveniments, entitats o personalitats que, coberts amb el llençol de l'objectivitat i el rigor històric, intel·lectual o cultural, a sota porten una clara intencionalitat política. Legítima, però política.