Nous lideratges

Una vegada ratificat pels 27 estats de la UE el Tractat de Lisboa, el tractat que donarà un impuls importantíssim a la UE, quan es desencallava una mica l'esperança europeista i l'aposta comunitària, torna a caure un altre gerro d'aigua gelada sobre la testa dels que volem que el sentiment europeista esdevingui normal i es consolidi.

El Tracta de Lisboa, entre moltes altres coses, preveu finalment un president estable de la Unió. Kissinger deia que quan havia de parlar amb Europa mai sabia a quin telèfon trucar, de fet, cada sis mesos la UE tenia un president diferent. Això el nou tractat ho elimina i preveu que la UE tingui un president estable pel periode de 2 anys i mig.

Paral·lelament, també incorpora una figura que no és cent per cent nova però que també aporta a la UE un segon lideratge, una segona referència en determinats aspectes i li dóna projecció internacional. És la figura del comissari d'afers exteriors que, a la vegada, és vicepresident de la comissió. En definitiva, el que fins ara era Javier Solana però amb més influència representativa exterior i més coordinació amb la Comissió.

La finalitat de crear aquestes dues figures institucionals, donaven a la UE estabilitat i entitat davant de tercers i davant dels propis europeus. A partir d'ara la UE tindrà una cara, una referència. A vegades, els ciutadans necessitem un lideratge ferm que ens faci sentir orgullosos de la nostra pàtria, del nostre poble, que ens il·lusioni amb un projecte....amb l'entrada en vigor del Tractat de Lisboa, la UE passava a poder-se dotar d'aquesta referència i aquest lideratge.

El líder escollit com a President de la UE és l'actual primer ministre belga Herman van Rompuy. Diuen que en el seu país és un polític de gran prestigi però el cert és que la resta d'Europa poc sabem de la seva trajectòria. El mateix passa amb l'elecció com a alta representant de la política exterior de la UE de la britànica Catherine Ashton. No dubto de la seva competència i, possiblement són dos gran polítics. Sincerament, ho desconec, però el que és claríssim és que aquests dos càrrecs havien de ser per a persones de gran prestigi, grans líders que engresquéssin els milers i milers d'europeus que comencen a veure les institucions comunitàries amb certa incredulitat.

Una vegada més, els caps d'Estat i de govern dels paísos de la UE han perdut aquesta gran ocasió per a impulsar una UE forta políticament. Confiem que aquests dos nous lideratges tinguin la suficient habilitat i atreviment per fer despertar la UE d'aquesta letàrgia de fa uns quants anys.

Tornar al Palau

Dimecres passat vaig assistir a un concert d'un pianista italià, Ludovico Einaudi, al Palau de la Música Catalana. El concert va ser excepcional. Una mescla de les melodies clàssiques pròpies del mateix Chopin acompanyades del ritme d'un instrument tradicional italià, la tamorra, un punt suau, subtil, d'electrònica, una guitarra acústica, i un reforçament de violoncel i violí, van fer vibrar el públic que emplenávem aquell vespre el palau. Era la primera vegada que anava al Palau després de tot l'escàndol. Quina llàstima, quina tristor, vaig pensar. Tenim un escenari excepcional, que ens dóna personalitat, caràcter, identitat i prestigi. Ho hem tingut i ho tenim i ara més que mai, no ho hem de deixar perdre.

És cert que el país no està passant pel seu millor moment. És òbvi. No obstant, no hem d'abaixar el cap, al contrari. Algú va dir que allò important no és el que et passa a la vida sinó com reacciones davant el que et passa. Ara doncs és el moment de demostrar que sóm un país seriós, modern i honest. No importa si aquí hi ha oasi o no. Aquest és un debat que només interessa a uns quants i, com deia el President Pujol, això no serveix per a res.

Hem encaixat dos cops forts amb el cas Palau que he fet referència i amb els casos de corrupció a l'Ajuntament de Santa Coloma. La moral del país, la confiança amb les institucions i l'autoestima col·lectiva se'n poden ressentir però no ens ho podem permetre. Hem de votar, votar massivament per tal de demostrar a tothom, (polítics, empresaris, veïns, companys, companyes, institucions, Estats d'arreu, etc.) que som un poble que no ens quedem indiferents davant de situacions com les que estem vivint. Hem de votar i convençuts perquè d'aquesta manera, podem canviar allò que no funciona i tal vegada tornar a anar al Palau i disfrutar de la música que hi sona.

Per dignitat

Només cinc pinzellades d'actualitat en el nostre país i a España, escollides intencionadament però reals:

1) cas de transfuguisme a l'Ajuntament de Benidorm. El PSOE, juntament amb la mare de Leire Pajín, principals beneficiats que el regidor del PP canvi de jaqueta i faci possible el canvi d'alcalde a aquesta ciutat. El pacte antitrànsfugues queda absolutament silenciat i el PSOE dóna suport a aquest canvi de govern. Ara diuen que la mare de la Sra. Pajín renuncia a ser la segona tinent d'alcalde però no renúncia a ser regidora de cultura.

2) Han aparegut uns informes sobre l'enrrabessat cas del PP de València en el qual es diu que el partit pagava diner negre els seus actes. La direcció del PP diu que són informes que ha manipulat el PSOE i el Ministre Rubalcaba.

3) El cas Millet. Ja s'han escrit moltes pàgines i articles sobre aquest escàndol i cada dia apareixen més detalls i dades. Ara, després de la confessió, el Sr. Millet no vol retornar la Creu de Sant Jordi.

4) Es reconeix obertament que un percentatge d'informes externs encarregats per la Generalitat a tercers, eren inútils.

5) L'episodi més surrealista viscut a Can Barça. Després del robatori de l'ordinador del President Laporta, ara es descobreix la trama d'espionatge de 4 dels seus vicepresidents, algun dels quals aspirant a ser el seu delfí.

La pregunta a tot això és: algú pensa dimitir en aquest país? Bé, Fèlix Millet ha dimitit, sí, però no vol retornar la Creu de Sant Jordi. Flac favor al país i al prestigi d'aquesta condecoració. El POSE es rendeix als interessos familiars de la seva secretària d'organització i trenca a la lleugera un cas de transfuguisme com una casa de pagès. El PP s'escuda dels informes apareguts on diu que evadien impostos, dient que el Ministre d'Interior utilitza la policia per manipular i perjudicar el seu partit. Es dóna a conèixer que s'hand estinat una qantitat de diners important per informes que no han servit exacftament per res. I, finalment, s'espia a quatre directius d'un dels clubs més importants del món, surt a la llum pública i no passa res. De veritat m'estan dient que els protagonistes i responsables de totes aquestes històries es quedaran tots tranquil·lament en els seus llocs? Però quina manera és aquesta de tenir tant poc respecte pel servei públic, pels béns públics.

Possiblement d'una forma ingènua, però sóc dels que creu en les institucions (siguin públiques, privades o semipúbliques) malgrat qui les gestiona. Les instituicions d'un país són quelcom molt més important que les persones que hi estan al capdavant. Ara bé, m'agradaria que, de tant en tant, els seus responsables estiguessin a l'altura de la institució i assumisin les seves responsabilitats. Ni que sigui per la dignitat i la higiene del país.

El President no és d'Arenys

Em van sorprendre i preocupar les declaracions del President Montilla quan se li va preguntar sobre la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada ahir a Arenys de Munt. No és cap secret que Montilla no és independentista, -ni ell ni el seu partit- i, per tant, no m'esperava cap proclama a la il·lusió ni un encoratjament nacional. Ara bé, la resposta, com he dit, em va sorprendre quan la primera argumentació del President va ser que ell no era d'Arenys i que, per tant, no votaria.

Imagino que Montilla va oblidar un petit detall que és que ell és president de tot Catalunya i, òbviament no pot votar a Arenys, però diguem que el que es votava ahir tenia quelcom a veure amb el país que representa.

A voltes un sent certa perplexitat quan veu ben patent que es perd aquell sentit de país que algun dia vàrem tenir. Un president de Catalunya no es pot quedar al marge quan li pregunten per una consulta democràtica sobre el dret a l'autoderminació, a la independència del seu país. El nostre president es va escudar dient que ell no era d'Arenys i que no ho podia votar. Doncs no era això, President, no era això. El Sr. Montilla és president de Catalunya i això vol dir que també ho és a Arenys i als seixanta municipis que ja han demanat fer la consulta. Si el Sr. Montilla només vol opinar dels municipis que són afins al seu partit, ha entès malament el que significa el càrrec que ocupa.

El President de la Generalitat s'ha de mullar defensant els interessos de Catalunya i això, dia sí i dia també, entra en contradicció amb les pautes establertes per la direcció estatal del seu partit. Segurament per aquest motiu va donar llargues, intentant evadir la pregunta. Ja ho diuen els castellans: "ojos que no ven, corazón que no siente" però....

Estiu a Nova York

Aprofitant les vacances estieunques he tingut la oportunitat de viatjat a Nova York. Corria el risc de caure en la decepció al visitar una de les ciutats que ens els darrers anys havia idealitzat. Nova York no et deixa indiferent i, en el meu cas com en tanta altra gent, me fascinat.

El contrast entre el pulmó verd de Central Park amb els gratacels de Manhattan, entre el luxe de la Fifth Avenue amb el carrerons del Bronx. Tòpics a part, que en aquest cas es compleixen, de Nova York sorprèn l'amabilitat dels seus ciutadans, la seva activitat, la importància del treball (sinó no tenen suficient poder adquisitiu per poder-se pagar el lloguer altíssim de Nova York, la sanitat, l'educació,...), la seguretat amb la que et passeges tant pel Harlem com per Manhattan, el mal estat de l'esfalt dels carrers, la pràctica inexistècia d'un cotxe petit, el bon nom i prestigi que tenen policies i bombers, ...

Nova York no para, no dorm mai, com diu la cançó, i no et fa adormir. Les vistes de Manhattan des del barri de Brooklyn són inoblidables, descobrir passejant pels carrers del West side o Chelsea els marcs de pel·lícules de Woody Allen o de la pròpia West Side Story fan de Nova York un referent que, a més, és una ciutat capital, un altre concepte de metròpolis que té poc a veure amb París oRoma potser més tradicionals, capitals precioses però amb més història i tradició. Nova York, sense ser la capital dels Estats Units esdevé un centre de referència a nivell econòmic (malgrat la crisi econòmica, ningú dubta del lideratge de Wall Street), a nivell cultural (MoMA, Metropolitant, musicals de Broodway, Carnegie Hall, Lincln Center...) i a nivell arquitectònic o urbanític.

En aquests darrers anys ha estat de moda criticar els Estats Units (a vegades sense fonament, altres vegades sense diferenciar el país del governant) deixeu-me fer una defensa d'aquest país que, sovint paga la impopularitat de ser el motor del món però que, a part de ser-ho, és el mirall de tanta gent sense que ells mateixos ho sapiguen.

No em facin riure

És molt bona la polèmica que ha sorgit aquests dies sobre la visita del ministre Moratinos a Gibraltar. Boníssim. El ministre va anar al "Peñón" per a participar al Foro de Diàleg i va ser el primer cop en 300 anys que una autoritat espanyola trepitjava Gibraltar. El millor de tot és la reacció del PP davant d'aquests fets. Han posat el crit al cel perquè Gibraltar és espanyol i anar-hi sense reclamar la sobirania d'aquest trosset de territori és una "traició" a la pàtria. Realment excepcional.

Al segle XXI encara hi ha una part (no sé si gran o petita, però el PP no és precisament un partit minoritari a Espanya) que està per reclamar i reivindicar la sobirania d'un terreny de 7 Km2 i 28.000 habitats (segons wikipedia). Realment sorprenent.

De totes maneres, per fer més ridícula la situació i davant les acusacions de poc patriotisme que han atzibat els del PP al ministre Moratinos, aquest ha contestat que els espanyols han de tenir paciència per recuperar Gibraltar. O sigui que tots tranquils, que al final, tard o d'hora, Gibraltar serà espanyol. Menys mal, la veritat és que m'ha tret un pes de sobre. Ja fa massa anys que trobem a faltar aquest terreny i sentim un buit dins nostre. De totes maneres, no sé quina paciència han de tenir. Si el govern espanyol estira massa de la corda, el Regne Unit pot recórrer a la UE i ja tindrem el conflicte diplomàtic encès. Imagino que tots plegats, uns i altres, no ho faran, però serien capaços.

Tot plegat és lamentable. El més greu és que ells parlen seriosament d'aquestes coses, s'ho creuen! Em recorda amb l'episodi de l'illa de Perejil. Com deia en Basté en el seu dia: aquí només falta la trompeta i la cabra.

El millor finançament?

Finalment, amb un any de retard, tenim un nou finançament. He criticat i denunciat algunes vegades des d'aquest bloc l'incompliment del govern espanyol sobre aquest tema, bàsicament amb el el termini que fixa l'Estatut. Ara sembla que ja el tenim al sac i ben lligat, però el consens entre els partits catalans no hi és. N'hi ha que estan molt satisfets, alguns exultants, altres descontents i n'hi ha d'indignats. Sincerament, jo no en sé prou ni d'economia ni d'interpretacions de models de finançament entre comunitats autònomes. No sé si compleix amb el que diu l'Estatut o ho deixa d'aquella manera ambigua que, en el moment de la veritat, és a dir, quan ens hagin de retornar els diners (no oblidem que estem parlant de diners que surten de Catalunya i ens dóna i administra Madrid) faran un joc de mans clàssic en el que les xifres seran diferents de les que ara ens diuen. No ho sé, però jo, d'entrada, permeteu que no me'n refii d'un govern que ens ha aixecat la camisa reiteradament.

Aquesta negociació, com la del propi Estatut, ha estat llarga, feixuga i cansada. No només pels actors que l'han protagonitzada sinó també pels ciutadans que ja en començàvem a tenir-ne la pipa plena de tot plegat. Finalment, un any després del que fixava la llei i un any abans de les properes eleccions, ja tenim finançament. Comença la maquinària electoral en tota la seva essència. Uns, tenen un any per explicar que ha estat un magnific acord per Catalunya, i altres per demostrar que s'hauria pogut fer més i que no compleix l'Estatut. Jo, davant el dubte, aposto pel concert econòmic on les coses són més clares i transparents, on no es deixa lloc al ball de xifres ni criteris ambigus que fixa el ministre d'economia de torn que només fan que confondre i marejar als ciutadans. Estic convençut que la majoria dels catalans estarien d'acord a què el millor finançament per a Catalunya seria el concert econòmic. És clar que sempre pot venir el Tribunal Constitucional i carregar-s'ho tot.