dilluns, 16 de novembre del 2015

Extrems


Escric aquestes ratlles encara en estat de xoc després dels brutals atemptats de París. En aquestes darreres hores apareixen a tots els mitjans experts en la matèria que, bàsicament, afirmen que aquests atacs es veien venir i que és molt complicat prevenir-los.  Diuen que és una nova forma de terrorisme, líquid, que s’infiltra a la societat i que descol·loca les forces de defensa i seguretat dels Estats.

És realment un problema que tenim a occident. Un problema que ja no tenim tant llunyà com Síria o a l’Orient Mitjà. És als nostres carrers i places i això implica por, implica desconfiances i el perill que ens agafi a tots plegats una mena d’histèria col·lectiva que, intueixo, no ens portarà res de bo.

Hi ha dues coses que em preocupen especialment, més enllà de la realitat terrorista que ens acaba de colpejar: una és la reacció dels governs front aquests atacs i l’altra és la reacció dels ciutadans.

Pel que fa a la reacció dels institucional o governamental davant dels terroristes ja vàrem veure la nit passada com França ha començat a bombardejar la ciutat siriana on, sembla ser, que s’ubica el centre d’operacions de l’Estat islàmic. Resposta a l’atac. Acte de guerra. Acció reacció. Venjança, resposta armada i embolica que fa fort. Qui pot estar segur que França, amb l’atac d’ahir, no va assassinar també innocents? Estem immersos en una verdadera guerra?

És complicat ponderar les respostes i les actuacions. Els països de la UE i la pròpia UE han de donar una resposta però, a la vegada, haurien de ser fidels als valors de modernitat i civilització dels que presumim. La llibertat, la igualtat, la solidaritat, el respecte als drets humans, en aquests moments, és quan són més complicats d’exercir. La proporcionalitat.

Per altra banda, apuntava a la reacció dels ciutadans. És lògic que la por –en alguns casos el pànic- entri en la consciència de la gent. Ens ha colpejat de prop. Tenim París i França al costat, literalment al costat, i qui més qui menys ha pensat que podia haver estat a la Plaça de la República prenent un cafè aquell vespre de tardor.

Aquesta por, aquesta inseguretat pot provocar que, democràticament, es donin ales a opcions polítiques d’extrema dreta o de dreta que accentuïn el discurs xenòfob. Ja ho estan fent. Opcions com la mateixa Marine Le Pen a França, Salvini a Itàlia o el president d’Hongria, entre molts altres, tenen el discurs fet i escrit especialment pels mateixos atacs terroristes.

El president polonès ja ha anunciat que no acollirà els refugiats que fa poques setmanes els Estats europeus havien acordat –amb gran esforç i després de negociacions frenètiques- perquè interpreta que els fets recents invaliden aquest acord. Evidentment, certs mitjans s’afanyen a titular que un dels terroristes que es va immolar va entrar a Bèlgica com a refugiat. Le Pen demana que França deixi d’acollir immigrants. Més llenya, més confusió. Cap matís i tot dins el mateix sac: immigració, refugiats i islam és terrorisme. No ens enganyem. Aquest discurs cala a molta gent i, si ens hi parem a pensar és tremendament injust.

Que consti que no estic defensant actituds “bonistes”. Simplement estic llançant reflexions que deixen al descobert les nostres pròpies contradiccions i advertint que, per l’altre extrem, l’extrem de la reacció, la confrontació, de la resposta immediata i visceral, es pot agreujar la situació.

La convivència dins d’Europa, la convivència de la gent de bé, d’immigrants i no immigrants està en joc. Amb actituds tancades, de refús d’allò estrany pel sol fet de ser estrany, no se solucionarà res. Al contrari. S’alimentarà l’odi de les dues bandes. Hem de ser conscients que el terrorisme és una minoria. Malauradament i pel que sembla, difícil de controlar, però al cap i a la fi minoria i la immigració és una realitat que no podem suprimir. Hem d’aprendre a conviure-hi i gestionar-la, sense marginar-la ni estigmatitzar-la.

No sé quines han de ser les actuacions dels governants mundials. Només voldria que ens sentíssim orgullosos tots plegats dels valors de convivència que ens hem dotat. És la millor manera de derrotar la barbàrie terrorista i mantenint-nos fidels a aquests valors és la millor manera també de retre homenatge a les víctimes innocents de París.